Aquest any són diverses les propostes que porten al TNT una reflexió sobre els mecanismes de l’humor. Si a Noche Cañón, per exemple, la Sofía Asencio posa el bisturí sobre les entranyes del monòleg còmic, el procés d’investigació de Diversión Obligatoria parteix de la fascinació de la Júlia Barbany pel que en el món de l’empresa corporativa es tradueix com a mandatory fun. 

Mandatory fun refereix a aquelles activitats d’oci que una empresa organitza per reforçar la seva ‘cultura’ i mantenir motivades les seves treballadores. Sessions de risoteràpia, freaky fridays al bar de baix de l’oficina, portar jumpers de llana estampats pels volts de Nadal al més pur estil nord-americà – el més cutre guanya. Coses d’aquestes. Participació: obligatòria? 

Estripant aquest humor forçat i un punt macabre fins a l’abstracció més absurda, a Diversión Obligatoria la Júlia fa un intent d’esporgar-ne l’essència per traçar un paral·lel amb la ‘dictadura del meme’ en la que veu instal·lada la seva generació. Tot i la precarietat que l’assetja, la ‘Generació Z’ típicament gestiona les sensacions negatives, l’angoixa i les depressions de la vida real mitjançant acudits visuals, fugissers i aspiracionalment virals a les xarxes. Un hàbit que corre el risc de convertir-se en actitud.

Per fer aquest exercici d’extrapolació, la Júlia s’ha llançat a construir la peça en col·laboració amb en Pol Clusella, sonidista, i l’Oriol Corral, escenògraf. Partint les tres del mateix imaginari però component-ho tot des d’una mentalitat molt sonora (més com una partitura que no un conte o un monòleg), busquen generar la sensació d’aquest humor estrany a escena, més que no explicar-lo mitjançant  acudits en un sentit literal. 

I al mig d’aquest espai oníric, on elements sonors i visuals coexisteixen de forma aparentment agradable, hi trobarem un personatge. Un home d’uns cinquanta anys, blanc, Boomer. La viva imatge d’aquella tristor que fa un punt de gràcia, un home atrapat en aquest chiste que és la vida contemporània. 

Un home que, per altra banda, es toca amb la Júlia en tant que ella també se sent, a estones, com si estigués plorant en una festa.