Aquest any, el TNT va de jocs de paraules i salts temporals. Mentres a El Futuro o La Doble Sesión el sentit de les paraules és qüestionat per subratllar les fortaleses de la imaginació o les debilitats del discurs; a Jinete Último Reino o Interior-Noche els artefactes del teatre són aprofitats per recrear temporalitats passades o superposar-ne de presents – amb un objectiu bastant similar.

Enmig de tot això, Grandissima Illusione de la Cris Blanco. Aquí, la il·lusió de la creadora per aixecar un espectacle de gran format que parla de l’Amor (a través del temps i per damunt de totes les coses) conviu en paral·lel amb la il·lusió de facto que planteja des de l’escena.

La Cris va començar a covar aquest espectacle en temps pandèmics. Amb la voluntat d’homenatjar el poder del teatre de ‘fer-veure-que’ per viatjar a on i quan sigui, va idear una història d’amor entre una marquesa del s.XVI (viva en un text teatral inspirat en els clàssics de l’època) i un tècnic de sala del s.XXI. També hi havien d’aparèixer un astròleg cubà, una joglar, un cor de tragèdia grega, una actriu secundària i el Text – com un personatge més amb veu i vida pròpies. Havia de tenir un final apoteòsic a la Buñuel, efectes especials i una escenografia/patchwork feta de fragments de decorats reciclats i manllevats del Centro Dramático Nacional de Madrid i del TNC.

Però no va aconseguir el pressupost ni els suports necessaris per tirar-ho endavant.

La illusione, per això, segueix sent grandíssima. Al TNT hi arriba la Cris com qui diu tota sola, fent bona part dels papers de l’auca i proposant-nos igualment un viatge mig de ciència-ficció mig de qüestionament de tots els paradigmes de la postmodernitat escènica – des de dins. Abraçant la precarietat i amb si mateixa de bandera ens incita que tornem a suspendre la incredulitat mitjançant les convencions teatrals, i que ens enamorem de la ficció de nou i d’una punyetera vegada. Hi ha pràctiques que no ens convé relegar al passat.