A Se respira en el jardín como en un bosque El Conde de Torrefiel ens proposa una pràctica per a tots els públics sobre què és, en essència, el fet escènic.

Què és el fet escènic? Un intercanvi on una persona actua i una altra observa. O bé: un intercanvi regit per unes pautes i dut a terme amb voluntat de ser-ho. O bé: un espai i un temps dedicats a imaginar una petita part de món. Trampa i cartró, artifici.

Fa any i mig, quan per la covid-19 la Tanya Beyeler i en Pablo Gisbert (El Conde de Torrefiel) es van veure forçats a canviar els plans per la seva nova producció, es van negar a apuntar-se al carro de les alternatives online. Amb Se respira en el jardín… aquests referents locals i internacionals de tot allò que cau sota l’etiqueta de ‘nous formats’ van decidir celebrar del teatre, en canvi, la seva dimensió més analògica.

Creada per a ser interpretada i vista per una sola persona en cada torn, aquesta peça ens convida a entrar en contacte amb la nostra capacitat d’actuar i d’imaginar. A la vegada, la Tanya i en Pablo ens fan prendre consciència de com es construeixen i s’han construït des de sempre els relats i les realitats que ens envolten. Els marcs que ens governen, la història com la coneixem, i el futur que ens espera.

“Mireu al vostre voltant: tot el que esteu veient, fa anys, no existia”. Entre les cortines de la convenció teatral més primitiva s’amaga, també, una porta a l’esperança: res no està escrit ni gravat a foc sobre cap pedra, i si podem imaginar un món nou potser també podem imaginar-nos construint-lo.