Mentre diverses artistes del TNT d’enguany (com la Cristina Celada o la Sofía Asencio) han analitzat o fet ús dels mecanismes de l’humor per il·lusionar o fer reflexionar al públic, la Carlota Grau ha aprofitat la residència del festival per tenyir l’escena d’una sensació ben diferent: la por. 

Com es construeix, sense vincular-la a una història concreta, l’experiència del suspens? Aquell punt de mal de panxa, aquella premonició de la tragèdia que es troba al tombant de la cantonada? De voler saber i no saber a l’hora. Something’s gonna happen tonight, amigues, però… el què? 

Aquesta sensació de por guay la coneixem, sobretot, de les pel·lícules de terror. Per mantenir-nos en aquest imaginari, Tsunami vol funcionar com una pel·lícula de stop-motion en temps i mida reals. Una tècnica cinematogràfica que fa que els objectes prenguin vida pròpia i que es construeix suspenent, literalment, la nostra mirada entre una imatge i una altra: nosaltres fem de pont, nosaltres generem el moviment.

La peça gira al voltant d’objectes lúdics, pertanyents a l’univers infantil. Objectes aparentment innocents però que resignificats a escena a través de les accions que aquí es proposen comencen a explicar una història diferent. Interessades en la reverberació que genera aquest gest, aquest canvi de significat que fa que quelcom petit i inanimat pugui esdevenir una ficció viva que fa posar els pèls de punta, la Carlota i el seu equip artístic han fet de l’escena el seu laboratori.

No es tracta, per tant, d’explicar una història de terror, sinó d’arribar al cor d’aquesta sensació tensa quedant-nos en la seva estructura, en el com. La Carlota ve del cine, de la dansa urbana més contemporània i de la dramatúrgia teatral. Saltant-se les etiquetes i posant a l’olla tot el que té, per aquesta primera peça en solitari combina text, moviment i stop-motion per fer-nos passar per tots els estadis del suspens: des de la intuïció més llunyana a la por més concreta.