Totes hem estat algun cop estirades a terra observant els núvols. Potser fins i tot hi hem reconegut figures. Però per més que deixéssim volar la imaginació, segur que una força ens ha subjectat l’espatlla i ens l’ha mantingut clavada a terra. Óscar Bueno, un dels residents del TNT d’enguany, es fixa precisament en aquesta força que experimenta el cos quan aquest decideix no fer res. Tot partint de la tensió entre lleugeresa i gravetat, l’Óscar, pianista de formació, ha desplegat una recerca sobre els sons que el cos provoca al piano pel simple fet de recolzar-s’hi, de descarregar suaument el seu pes sobre les tecles.

Batega rere aquesta premissa aparentment simple un interès per la suspensió del desenvolupament musical, que també acaba sent una suspensió de la productivitat i del progrés. Es tracta d’un exercici que constantment malda per fugir del desenvolupament i hi torna a caure, una cerca dels límits creatius entre fer i no fer que, en un moment d’hiperproducció i saturació d’estímuls, ens convida a imaginar la desacceleració no com un silenci, sinó com un nou estat de percepció, atent a les microvariacions del present.

Un piano és un instrument arranjat per produir música a partir d’una sèrie de pressions. Però què passa si abandonem les seqüències apreses i simplement ens hi repengem? I si en comptes de dits hi descarreguem braços, colzes o fronts? Es pot escriure la partitura d’accions d’un cos que es deixa caure?

Apoyatura es presenta com una hibridació entre concert i coreografia, on es combinen música, imatge i acció. La recerca de l’Óscar forma part d’un projecte més ampli anomenat Los paisajes ajenos, on la idea de fer algun pas enrere es fa indispensable per assolir una nova perspectiva i contemplar el paisatge. En aquest cas, fer algun pas enrere pot significar oblidar com hem après a tocar un piano, o renunciar a buscar conclusions. I aprendre una altra vegada a relacionar-nos-hi. Perquè tot i que la gravetat ens empenyi cap a terra, la imaginació segueix volant lliure entre els núvols.