Ni pantalles de vídeo de 360º ni ulleres de realitat augmentada ni projeccions hologràfiques. L’espectacle (literalment) immersiu de Iara Solano (Sleepwalk Collective) ens submergeix en la senzillesa d’un gest que defuig l’espectacularitat. Agafeu banyadors i tovalloles perquè us esperen vint-i-cinc minuts de desacceleració en un jacuzzi.

Ja fa anys que festivals i centres de creació d’arreu insisteixen en la necessitat de les cures, tant a l’hora de comunicar-se amb les espectadores com de tractar amb les artistes. Aquesta peça, nascuda en el context postpandèmic de l’estiu de 2021, encarna la voluntat del TNT d’enguany de reduir el ritme, reconnectar amb el nostre interior i prendre’ns el temps que faci falta per canviar de perspectiva. Un canvi que la Iara ens acosta a través de la pell i del so, com a manera d’agombolar-nos i omplir-nos suaument, en una experiència-úter que no ens arriba a través dels ulls sinó que s’endinsa en l’univers de les imatges interiors, de la respiració i del record.

En moltes religions, l’aigua disposa d’una importància cabdal, no només com a element de neteja, sinó també com a espai liminal i ritus de pas. Per al cristianisme antic, el baptisme no representava només l’adopció de la fe, sinó també una transgressió perillosa, la separació voluntària d’un sistema polític imposat per passar a formar part d’una comunitat escollida. Les cures també poden ser revolucionàries.

La proposta de la Iara ens convida a una experiència individual, privada, en un espai sense observadors, però on els cossos es toquen simbòlicament a través de l’aigua. Perquè el teatre també ens pot oferir ritus de pas cap a una nova comunitat, i espais segurs on dissoldre l’angoixa o la tristesa.

Així com la Chachi, a Los inescalables Alpes, porta el seu cos fins a l’extenuació per trobar la intimitat d’un ritual tan col·lectiu com una romeria, la Iara ens cedeix l’espai del ritual perquè ens el fem nostre, i puguem gaudir d’allò que, tot i ser mundà, és màgic.