Dues dones en un espai indeterminat. Un llindar. Una frontera més que difusa, que separa el món d’endins del d’enfora, la ficció de la realitat, l’angoixa de la salut. La Sónia és experta en treballar sobre els llindars, en esmicolar les línies que estem tan avesades a traçar entre conceptes i persones, i presentar-nos com si res la fragilitat infinita dels nostres sistemes (i prejudicis).

Calidoscòpica és un duo de Sònia Gómez i Encarni Espallargas, que neix de la invitació que la Sònia va fer a l’Encarni fa un any i mig per crear una peça plegades; un any i mig durant el qual han estat construint pacientment una relació, buscant punts de trobada. I preparant-se. Preparant-se per fer front a alguna cosa que no tenen gaire clara, però posades a viure a l’espai incert de la frontera, val més estar preparades. Sense perdre mai el sentit de l’humor.

Així com Las Huecas es pregunten sobre les línies (també difoses) que uneixen l’amistat i els processos de creació, la Sònia porta a escena una barreja entre curiositat i vulnerabilitat, que acaba desvelant que l’amistat és un joc de miralls, en què és tan important la nostra mirada sobre les altres com la mirada de les altres sobre nosaltres. Oferir-nos a la mirada de l’altre és un acte d’exposició i fragilitat, però també de llibertat i coratge. Superar la por a fer el ridícul no és fàcil, i encara ho és menys davant d’una societat que no dubta a menystenir la diversitat i penjar-nos etiquetes, i que acaba per fer-nos creure que fem el que fem, mai ens en sortirem. Potser per això la Sònia insisteix a dir, tot citant l’Encarni, que Calidoscòpica és un quitamiedos: una manera de reformatejar-nos els tics i reaprendre, gràcies a l’altre, a recuperar la confiança en nosaltres.

Francesc Tosquelles ens recorda que el que compta no és el cap, sinó els peus, “perquè són els peus que ens porten als llocs”. I que les mares ho saben bé, i per això fan pessigolles als peus dels nadons. Calidoscòpica també ens busca els peus, per fer-nos-hi pessigolles.