El Corralito CCA es dedica a donar suport a creadores emergents de Terrassa des de l’any 2015. La voluntat: oferir un espai a joves artistes que encara no saben (o escullen no saber) cap a on van. Treballant des de l’autogestió i l’economia circular, el Corralito vol ser una casella de sortida, o una d’aquelles que permeten avançar més que allò que el dau indica.

La col·laboració amb el TNT es va iniciar el 2020, i acompanya anualment entre dos i tres processos creatius que seran mostrats en el marc del festival. La selecció té tres criteris: u, que siguin peces de creadores amb poca trajectòria —tornant a la idea del dau. Dos, que siguin projectes a les beceroles, que treguin profit de la residència d’estiu a El Corralito. I tres, que siguin projectes sensibles a les urgències temàtiques o metodològiques que d’una manera o altra uneixen les propostes de cada edició del TNT.

Aquest any, hi ha hagut dos projectes seleccionats. En primer lloc, la companyia laSADCUM presenta NAVAJA, una peça coreogràfica que es pregunta per la relació de les generacions més joves amb el sexe. La digitalització dels cossos, l’esclat de la pornografia o la difusió d’imatges hipersexualitzades són parts indestriables d’haver crescut amb internet. El que més fascina a en Guillem Jiménez, director de la companyia, són les fílies i estètiques nascudes en aquest entorn, en concret l’efebofília, ple de mormonxs, alumnes, fills, xandalls, becarixes i mòbils. Tracta aquestes sexualitats a partir del ballet i el musical per retratar les fantasies d’una generació marcada pel metall i la repetició compulsiva de models virtuals. NAVAJA com un ballet-musical de twinks i lolites assassins folklòrics per exposar les sexualitats porno z.

I si laSADCUM es fixa en com la virtualitat travessa el cos, el trio d’artistes del Konvent Benet/Risi/Roca duu a terme el camí contrari i s’enfanga en una recerca molt matèrica on conflueixen ceràmica, arquitectura i so. A través d’un gest molt senzill –microfonar i amplificar un torn ceràmic–, es proposen de traduir les interaccions entre argila i pell a un espai sonor immersiu. El repte de fons: abandonar la idea d’un paisatge “de postal” i entendre’l com un procés dinàmic del qual formem part.