Abdominals. Cintura. Abdominals. Cintura. Bòtox. Fama. Liposucció. Tens 53.000 missatges sense llegir. One more time. Abdominals. Power boost. One more time, we’re gonna celebrate. La setmana passada vas utilitzar el dispositiu un 238% més. Body pump. El búho está triste. And you know I can’t fake it. Pilates. Decathlon. Volies dir “cómo triunfar en onlyfans”? Algo pasa con Mary. I am my own work of art. Fa 92 setmanes de l’última còpia de seguretat. Protein cookie. Energy bar. Oh boy you looking like you like what you see.

Com a artista resident del TNT, l’Alba Rihe ha decidit fixar-se en com l’imperatiu cultural de la hiperproducció i la turboidentitat acaba convertint-nos en cossos orquestra. Suspeses a la corda fluixa entre com ens veuen i com volem ser vistes, acabem caient a la xarxa de la hiperactivitat i l’autobombo. El més important és que estiguem sempre divines, per més que haguem d’autoexplotar-nos. La classe precària va al paradís.

Amb aquesta peça, l’Alba assumeix el repte de crear un solo ple d’humor i ironia, en què es proposa de deconstruir la figura de la diva i capgirar la nostra manera d’entendre l’èxit i la fama. Perquè les dives no deixen de ser una versió profana de la divinitat, al mateix temps que són carn de sacrifici. A Gatzara, l’Alba oficia una mena d’autòpsia festiva del cos d’aquesta divinitat profana, una dissecció carnavalesca on conflueixen mites, cançons i estiraments de bíceps.

El pes de l’autoexigència transita per altres peces del festival, com Calidoscòpica, de la Sònia Gómez, o Los inescalables Alpes, buscando a Currito, de la Chachi. Gatzara posa sobre la taula la politització del jo davant la mirada que el construeix, un tema que també tracten la Mariona Naudin (Songs for the bitch witch women) i l’Ira Brand (Ways to Submit). Ens exigiríem tant si no ens sentíssim permanentment observades?