Si heu tingut mai la sort de veure un espectacle de Joan Català, com Pelat o 5.100m/s, segur que el recordeu com un artista amb un segell inconfusible. En canvi, si Joan Català us ha fet mai un banc de ferro, una barana, o una eina, la confusió està servida. Perquè en Joan Català, l’artista, es diu igual que el seu pare i que el seu avi, i tant l’un com l’altre han estat sempre ferrers. I tant l’un com l’altre han esperat sempre que en Joan, que de petit feia equilibris amb les encluses i els cargols que trobava al taller del seu pare, heretés la tradició i esdevingués ell mateix ferrer. Un destí gravat a ferro.

Des de ja fa uns anys, la incansable recerca d’en Joan al voltant del cos, l’objecte i el moviment l’ha dut de nou al món del ferrer de la seva infantesa, amb una sèrie de peces que exploren la materialitat i la sonoritat del ferro, de manera que, en comptes de fugir-ne, ha acabat per endinsar-s’hi.

Amb Idiòfona, en Joan torna a l’espai públic i dona forma a un solo que només es pot dur a terme amb la complicitat de les espectadores: una peça entre instal·lativa, musical i escultòrica que mira de treure pes al ferro i, en definitiva, a tot allò que sembla forjat i inamovible. O, com diu ell mateix, és un intent de fer lleugera la duresa. Perquè la duresa pot ser tallant però també musical, com passa amb els idiòfons, els instruments que sonen gràcies a la vibració de tot el seu cos.

A All Together o a Los inescalables Alpes, buscando a Currito, Michikazu Matsune i la Chachi també ens mostren com la construcció de la identitat no és un procés solitari, sinó col·lectiu. I, com passa a la peça de la Chachi, a Idiòfona el desplaçament físic es converteix en un ritual indispensable d’aquest procés. Un desplaçament que, en aquest cas, potser fa pensar més en un correfoc que en una romeria, però que al final dibuixa el mateix camí, des de l’impuls íntim a l’espai compartit, i des dels senders pretraçats als horitzons desconeguts.