A en Marc Sempere-Moya l’ha fascinat des de sempre l’experiència del Comú (amb c majúscula). Com a posicionament vital, aquesta perspectiva implica un grau important de cessió d’ego i saber-se connectat amb tot allò que ens envolta. Implica, també, tensar les cordes del liberalisme que ens domina – i que col·loca a l’individu al centre del món. 

Pel Marc aquest Comú és un concepte que exigeix però que també sosté i que acompanya. Un espai on responsabilitats i llibertats són cosa compartida, però on també ho són preocupacions, alegries i penes. Això ho va poder sentir de forma particularment intensa durant els anys en què va viure en una casa okupa amb trenta persones més. Però ampliant el focus, aquella realitat política no va deixar mai de ser la d’una bombolla ficada enmig d’altres bombolles – totes elles mirant-se bastant el melic. 

A través del contacte amb persones com El Niño de Elche, l’interès del filòsof Sempere-Moya va derivar llavors cap a l’observació i l’estudi de pràctiques tradicionals. Folklores, cerimònies religioses i altres emergències culturals on – més enllà de codis suposadament fixos i cotilles identitàries – una experiència comunitària en sentit més ample ha sabut sobreviure al pas del temps i els auges del capitalisme. 

L’experiència del Comú que fascina a en Marc és aquella en què la individualitat es dissol en l’experiència mística del moviment compartit. Una vivència enriquidora i potentíssima que s’amaga entre els passos de la Setmana Santa de Sevilla, a la plaça de Berga durant la Patum i en aquell concert inesperat de dissabte del Primavera Sound.

Litúrgia és una reinterpretació performativa d’una d’aquestes emergències culturals: la processó. Esbudellant-la de llenguatges i de símbols particulars, en Marc ens convida a traçar, pas a pas, el camí de tornada al seu origen. Des de la particular consciència col·lectiva que ens acompanya quan entrem en un teatre, a Litúrgia ballarem juntes i viurem com una afirmació els llaços invisibles que ens uneixen – amb i a pesar de tot.