Ça Marche avança amb força des de 2015, transitant entre el reenactment de Milo Rau i l’estètica surrealista de coreògrafs com Marcos Morau o Jefta van Dinther.

La seva proposta és particular. Amb un discurs ambiciós de fons, desenvolupen projectes per a adults amb nenes i nens com a protagonistes. Mantenint l’autenticitat i la quotidianitat d’uns cossos no-entrenats per a l’escena, ens parlen de moments i qüestions vitals en què totes ens podem reconèixer. En paraules seves: considerem que l’art ha de partir literalment del públic.

L’any 2017, per exemple, el TNT co-produïa l’espectacle Silence, tercera peça d’una trilogia centrada en el trànsit a la vida adulta. Seguint el viatge de cinc nens que abandonaven casa seva per anar al Pol Nord, Silence reflexionava sobre com un infant s’enfronta a la presa de consciència de la inabastabilitat del món que l’envolta.

A Los Figurantes el lloc comú de partida era el conte. Treballant amb nenes i nens d’entre sis i dotze anys, Ça Marche s’havia proposat recollir el seu repertori corporal i d’oralitat quan fan de contacontes. Combinant la novel·la inacabada de Kafka El Castillo amb elements simbòlics i polítics extrets del repertori de contes de fades tradicionals, personatges inclosos: fades madrines, princeses i prínceps, potser una reina.

Què queda, d’aquests contes? I què ens serveix? Ça Marche s’interessa pel conte com a via per escapar de la mort, tal i com passa a Les mil i una nits. La mort aquí entesa com un futur incert per una societat cada vegada més infantilitzada, susceptible a populismes i falta de referents. El conte, potser, com a espurna per a un imaginari en vies d’extinció.

La feina feta amb els nens i nenes de Terrassa durant aquest estiu havia de resultar en un projecte escènic, però a causa de la Covid-19 els plans han canviat una mica. Si bé el material recollit servirà d’arxiu per a una peça futura, per a l’edició del TNT d’enguany ordenarà també una vídeo-instal·lació al voltant de la mateixa idea.