L’escena underground de Màlaga va forta. Ens ho estan demostrant artistes com María del Mar Suárez La Chachi, Rosa Romero, Ximena Carnavale, Alessandra García o Alberto Cortés (de qui l’any passat vam poder veure One night at the golden bar al TNT). Una generació que cerca noves formes i que està regenerant el teixit cultural alternatiu.

A Los inescalables Alpes, la Chachi no ens convida a pujar cap muntanya, sinó a acompanyar-la en el llarg camí d’una romeria, que pot arribar a ser tan extraordinari i esgotador com l’ascens al Mont Blanc. Acompanyada de dos músics i una cantaora, trasllada al seu cos la tenacitat i la insistència en l’acte de demanar constantment una cosa que mai arriba: un clam corporal que va més enllà de tota religiositat i que es concreta en el ferri compromís amb si mateixa de no parar mai, passi el que passi.

La identitat sempre és una negociació entre la nostra identitat personal i les identitats col·lectives de què formem part, volent-ho o sense voler-ho, i que se’ns incrusten a la carn fins a fer-se indissociables del nostre propi cos. Provinent de la formació flamenca més estricta, la Chachi s’enfronta a la cerca d’un equilibri entre un cos marcat per la tradició i el desig de trobar maneres noves de viure o d’entendre l’escena. I és així com es lliura a una improvisació d’una hora, sense treva, al llarg de la qual erosiona progressivament els codis del flamenc i els fon amb els moviments viscerals, salvatges i agressius del krump. Una transformació del cos que ressona amb el seu espectacle anterior, La espera, on l’energia del flamenc es barrejava amb la d’una rave, però que a Los inescalables Alpes adopta un to més íntim i introspectiu.

Lluny de fer un espectacle folklòric, la Chachi construeix un mantra escènic i contundent que ens parla sobre la formació de la identitat davant del precipici, una experiència col·lectiva i transformadora que defensa la importància dels rituals íntims com a estratègia per no defallir.