Tot i que actualment viu a Barcelona, la carrera de la Janet Novás s’ha desenvolupat principalment a Madrid. Fins ara, a Catalunya només n’havíem pogut veure Mercedes máis eu, de manera que la seva residència d’enguany al TNT és una oportunitat esplèndida per redescobrir el seu univers creatiu, caracteritzat per l’exploració de formats híbrids en què el cos, entès com a subjecte autònom i problemàtic, és protagonista.

Al seu darrer projecte, Where is Janet, la coreògrafa i ballarina gallega s’enfrontava a l’esgotament del seu cos i acabava cedint-lo a un doble fantàstic, en una escena final en què la Janet que vèiem a escena deixava de ser la Janet i es convertia en un cúmul de cèl·lules exposat en un museu. La projecció d’una galàxia sobre el seu cos atomitzat ens recordava que no només la identitat no ens pertany, sinó tampoc la matèria de què estem fetes.

A Proto (SN1806), aquesta explosió del jo continua. A partir d’un joc de paraules, la Janet Novás esdevé supernova, i s’aboca a un treball més col·lectiu on la potència del seu propi univers es fusiona amb la potència dels de les altres intèrprets, en un gest exponencial per poder imaginar escenaris més plurals, més lluminosos i menys catastròfics. En aquest punt, s’afegeix a altres artistes que també reivindiquen la necessitat de tornar a pensar en el futur en clau positiva, com l’Aurora Bauzà i en Pere Jou o la Mariona Naudin.

Una de les preocupacions constants als últims projectes de la Janet és l’origen dels cossos, la pregunta per com les fisicalitats estan connectades a una memòria històrica, però també a una fantasia. Per això, una de les seves obsessions a l’hora d’enfocar aquest projecte és confiar en la memòria dels cossos i invocar l’espai necessari perquè aquesta es manifesti. Així com el sistema exigeix que el cos de l’artista estigui contínuament entrenat, depurat i conceptualitzat, i el situa en un estat de cansament extrem, la Janet proposa un moviment a contracorrent que confia en el cos que sap, tot i no saber com explicar-ho: i que confia en el que la unió de molts cossos i veus pot aconseguir quan no se’ls exigeix res, sinó que simplement se’ls deixa ser.