Fa més de mig segle que Beckett va sentenciar el final de tot plegat: Acabat, s’ha acabat, això s’acaba, això potser s’acabarà. Una sentència cada cop més vacil·lant, perquè potser no hi ha res que s’acabi de debò. Encara avui, l’eco del Big Bang perviu a l’univers en forma de soroll còsmic. A RUIDO, hi trobem qui podrien ser els dos últims éssers humans de la Terra, després que un cataclisme s’ho hagi endut tot. En aquest cas, els protagonistes del segon origen no es diuen Alba ni Dídac, com al Mecanoscrit de Pedrolo, sinó Núria Martínez-Vernis i Juan Navarro. I les runes amb què conviuen no són físiques sinó digitals: en comptes de llenya per fer foc, apleguen restes de fitxers de vídeo que han perdut el so.

Són diverses les propostes que enguany ens plantegen la necessitat d’un reinici: a A Beginning #1616D, l’Aurora Bauzà i en Pere Jou ens conviden a desenvolupar nous sentits per traspassar la foscor d’un futur postapocalíptic. A Las lámparas, la Leticia Skrycky ens convoca al voltant d’una foguera, bressol de la imaginació i de les històries. RUIDO també ens situa davant un silenci que cal reomplir. Aquí, però, la llum no prové de les flames d’una foguera, sinó de la lent d’un projector, i el joc d’ombres i ficcions que la Núria i en Juan reinventen no correspon tant a la corporeïtat del teatre com a l’artifici del cinema.

Així és com aquests dos éssers, a la vegada narradors i espectadors de la fi del món, passen a encarnar la figura del foley o dissenyador de so cinematogràfic: algú que treballa amb l’engany i l’astúcia per aconseguir una sensació de veracitat. Algú que omple buits. 

Amb aquesta peça, Ça marche pren distància del món dels infants que ha acompanyat els seus últims projectes, però manté intacta l’aposta pel joc, així com la fascinació pels espais limítrofs de la cultura, allà on l’empremta de la civilització és més difusa. Per a una humanitat en fase terminal, la Núria i en Juan donen vida a la possibilitat de tornar a actuar com infants.