Carregat de trastos fins al capdamunt, arrossegant un ofici mil·lenari de poble en poble i de plaça en plaça, aixecant i desmuntant cada dia retaules efímers, sumant lentament quilòmetres a un viatge cap enlloc. Monte Isla, que el TNT 2022 entomaven el repte d’encabir un paisatge dins del teatre, aposten ara per entaforar tot el que es pugui en una furgoneta i dediquen la seva nova creació a la figura del titellaire: un constructor obstinat de ficcions en un món que no les demana, un venedor de fum en temps d’aires condicionats, un cos invisible que carrega sobre les seves espatlles el pes simultani de la precarietat i la tradició.

Cordeu-vos el cinturó i prepareu-vos per un dels espectacles més fecals que potser haureu vist darrerament. Un cos sense talent és un desplegament d’humor indigest i metàfores cruels sobre com sobreviuen les artistes, vomitant confeti i ballant en un camp minat. El mal de panxa i la defecació oficien com a mestres de cerimònies d’un joc de teatre dins del teatre, on la roda de hàmster a què es veuen abocades moltes artistes queda poèticament equiparada amb un cargolament dels budells. Alguna cosa fa pudor a Dinamarca.

Es podria pensar que Monte Isla, amb la seva preocupació per la creació d’imatges escèniques memorables (que ja guiava la seva Trilogia del Paisatge), està prenent el camí invers que El Conde de Torrefiel, els quals, amb La luz de un lago, han decidit apostar per la sobrietat i el refús de la visualitat en un món saturat d’imatges. En realitat, Un cos sense talent parteix del mateix diagnòstic, i l’explosió visual a què ens conviden recorda més a la d’aquells comensals sobrenodrits dels Monty Python. Rere la il·lusió del teatre i l’entreteniment, ens sotja el fantasma del burnout. It’s a kind of magic.

Amb aquesta reflexió sobre les condicions existencials de l’artista i el pacte tàcit amb el públic que el manté en l’ombra i l’anonimat, Monte Isla s’uneixen a una preocupació de què també es fan ressò propostes tan diferents com Un xai ha creuat el desert de Núria Corominas, Analphabet d’Alberto Cortés o Mucha mierda d’Elena Carvajal.