La campana ens alerta i ens convoca

És inevitable escoltar les campanes quan toquen. El seu so s’imposa per damunt de totes les coses. Té quelcom d’hipnòtic i de sagrat perquè ens connecta amb la nostra espiritualitat i amb allò més atàvic. És un recordatori del pas del temps, una crida. Històricament, també un avís; una mort, l’arribada d’una epidèmia, un foc que crema. La campana és un instrument que ens convoca a través del so, entrellaçant-nos d’una manera invisible, potenciant el fet indiscutible de que formem part d’una comunitat, la d’aquí i la d’ara. Sobre això mateix, escrivia aquests coneguts versos el poeta místic John Donne fa més de cinc-cents anys: Ningú és una illa, la mort de qualsevol m’afecta, ja que estic unit a la humanitat. És per això que no preguntis mai per qui toquen les campanes, toquen per tu. 

La campana -que alerta i convoca- és la metàfora que aquest any escollim per explicar-nos, per donar marc a un TNT que no cedeix en el seu entossudiment d’activar el pensament crític i de promoure alternatives de reflexió que obrin escletxes de possibilitats. Vivim un present extremadament complex i devastat en el que es fa difícil defugir el pessimisme, no obstant, és necessari seguir incentivant el desig. 

Per rebaixar el nivell d’angoixa, però, comencem destacant com l’humor dibuixa una diagonal, fulgurant i ampla, que creua la programació a través de les propostes de quatre creadores de generacions ben diferents: Júlia Barbany, Cris Celada -Pollo campero. Comidas para llevar-, Cris Blanco i Sofía Asencio -Societat Doctor Alonso-. Totes elles treballen l’humor des de la potència creativa, l’inconformisme i la incomoditat, llençant preguntes que il·luminen: És possible imaginar un futur menys distòpic? Què passaria si l’art s’apoderés de la vida? Quins mecanismes participen en allò suposadament divertit?

Entre les companyies residents, trobem les noves creacions de la Carlota Grau, Monte Isla i Serrucho, que tenen en comú que investiguen en allò formal -la tècnica, la maquinària teatral i els objectes- per proposar-nos experiències que exploren, a través de la construcció d’imatges, en conceptes tan essencials com la por, el temps o la naturalesa. Experimentant amb un dispositiu propi del cinema, Matías Daporta presentarà Washington en un plató de l’ESCAC, entitat amb la qual inaugurem col·laboració.

La paraula, la música i la potència política són presents en l’edició d’enguany a través d’alguns dels artistes més singulars i imprescindibles del panorama nacional com són María Salgado y Fran MM Cabeza de Vaca, Alberto Cortés i Cuqui Jerez. La paraula és també allò que vertebra la peça de l’Arabesco, l’artista més inclassificable de la programació, i la de Norberto Llopis, que posa en crisis, al seu torn, el llenguatge. Per acabar les nits del divendres i del dissabte, Marc Sempere proposa deixar-nos anar en un ritual col·lectiu que apel·la a allò comú per alliberar-nos de l’insuportable pes del nostre ego.

Com venim fent en les darreres edicions, seguim treballant per endinsar-nos en la ciutat de Terrassa i els seus col·lectius. Ho fem amb artistes tan destacats com Montedutor o la companyia hispano-suïssa L’Alakran. Els primers ens ensenyaran a ballar una nova dansa popular que han creat conjuntament amb un grup de joves del col·lectiu LGTBQI+ i la banda de música de Terrassa amb l’objectiu de fer més inclusiva la identitat cultural de la ciutat. L’acció tindrà lloc a la plaça Primer de Maig del barri de Sant Pere i a la plaça de l’Ajuntament. Óskar Gómez de la Mata de l’Alakran i Juan Loriente, dos llegendes vives de la performance, peregrinaran durant una setmana per Terrassa exercint de detectius de la realitat, fent visible allò que hi és però que no es veu. Durant tres dies presentaran Makers Itinerants, una adaptació de la seva última creació en diàleg amb la ciutat i les seves gents. 

Seguim potenciant la participació del públic familiar i la formació de l’espectador del futur a través de TNT KIDS, que aquest any acull tres experiències participatives que, a través del joc, aborden temàtiques fonamentals com la identitat, la imaginació o la reivindicació de l’espai públic. Drag kids és un taller intergeneracional de travestisme a càrrec de Sara Manubens. Llums, so i cos d’Animal Religion està dirigit a famílies amb criatures entre 4 i 9 anys. Finalment, la Sara San Gregorio ens proposa un espai de joc lliure pels més petits -de 0 a 5 anys- i una intervenció a l’espai públic de caire polític i lúdic per reivindicar que el carrer és de totes. El col·lectiu nyamnyam també farà un passi especial per a famílies de la seva nova creació Inert?, una proposta en la qual ens conviden a posar-nos en un mateix pla amb tot allò que ens envolta. 

Aquest any, el programa del TNT 22 inclou vint-i-quatre peces, quinze de les quals són estrenes. Serà una edició on la creació bullirà, d’una manera efervescent i apassionada, desprenent una energia que esperem irradiï quilòmetres enllà. Les campanes repiquen des de fa segles, tot i que cada cop ho fan menys. Hi ha qui qüestiona la seva utilitat avui en dia, s’afirma la seva obsolescència, es demana que es posi fi al ritual perquè molesten, i perquè si estem adormits, inquieten el nostre son i ens desperten.