19a edició del festival d’arts vives i nous formats

Prohibit no jugar. Aquesta és una de les frases que es poden llegir al cartell d’enguany. Una provocació, un estranyament, un petit ensurt. Un joc de paraules per combatre l’apatia d’aquest present. Una prohibició que acaba esdevenint una invitació. També una profanació: el que normalment serveix per limitar, aquí obre una possibilitat. A risc de sonar naïf, jugar és una de les formes més serioses d’imaginar altres mons. Com els cèlebres eslògans situacionistes —«No treballeu mai» o «Sota les llambordes, la platja»—, el cartell d’enguany busca interrompre la normalitat, aturar l’atenció un segon i obligar-nos a tornar a llegir.

I és que una de les voluntats del TNT d’enguany és fer-se visible a la ciutat. Per això neix TNT a les places: una crida a sortir de casa per baixar a jugar, ballar, respirar o deixar-se portar. Sis espectacles de formats i llenguatges diversos ocuparan places i espais en un conjur d’allò col·lectiu. La Chachi torna a Terrassa per sacsejar els carrers amb una de les seves peces més aclamades, Taranto Aleatorio, que retorna el flamenco a l’ús comú: quotidià, irreverent i imprevisible. Kms of Resistance del creador marroquí Mehdi Dahkan és un intens exercici coreogràfic on la respiració deixa de ser un gest íntim per convertir-se en una experiència compartida. La María Garcia Vera presenta un solo profundament personal, fet amb humor, intel·ligència i connexions improbables, a la cerca d’un camí que ens alliberi de la deriva mentre observem el cel damunt els nostres caps: la Vía Láctea. També podrem veure La luz del lobo no pesa, d’en Pere Jou i l’Aurora Bauzà, una instal·lació musical i lumínica que transformarà el parc Vallparadís convidant-nos a habitar-lo d’una manera diferent (un passi, a més, comptarà amb la participació del Cor de Montserrat de Terrassa). Completen la programació a l’espai públic dues propostes per a tots els públics que es podran veure en diferents espais de la ciutat: l’exfutbolista Checho Tamayo porta Oxímoron, una peça participativa que desdibuixa les fronteres entre l’art i l’esport per convertir l’emoció i la diferència en un llenguatge compartit; mentre que Granotes al cel, aigua a la terra de la Banda Esfèrica, convoca la força dels cossos per afrontar la vida amb optimisme i, de pas, cridar la pluja.

Com sempre, el festival ocuparà també els teatres i espais menys convencionals de Terrassa. El Teatre Alegria acollirà tres peces que, des de llenguatges molt diferents, s’enfronten a les contradiccions del present. La María Jurado estrena Angelical, una creació que qüestiona la figura de l’àngel, tan present en l’imaginari contemporani com dipositari de valors que entronquen amb la bondat, la puresa o la perfecció. Atresbandes presenta Impossible imaginar res, una proposta que, entre la imaginació i la realitat, es pregunta si encara és possible imaginar el futur sense caure en el pessimisme. Per la seva banda, Clap & Slap, d’Agniete Lisičkinaite i Igor Shugaleev, reuneix sobre l’escenari dos artistes de Lituània i Bielorússia, països situats en costats oposats de la guerra que continua assolant Ucraïna. Aquest diàleg, gairebé inimaginable en l’esfera política, troba en el teatre la possibilitat d’existir. Les tres peces hibriden cos, imatge i pensament per convertir l’escenari en un espai de reflexió compartida.

Les propostes més radicalment personals arriben de la mà de la Rosa Romero, en Manuel Rodríguez i l’Inka Romaní: tres artistes d’enorme potència que mostren tres solos nascuts d’allò més íntim –travessats per allò autobiogràfic i allò emocional– i que entenen la dansa com un diàleg amb tot allò que ens conforma. La Rosa Romero estrena El discurso, una peça que, des d’una perspectiva feminista, s’endinsa en el so inarticulat, en el gemec, en el crit i el balbuceig com a formes de desbordar l’hegemonia de la paraula i de la lògica. En Manuel Rodríguez presenta Zero, una creació travessada per la mort de la seva mare on planen el misteri i la cerca d’una veu pròpia, visceral i aliena al llenguatge verbal, així com d’un moviment que oscil·la entre la fragilitat i la potència. Per la seva banda, l’Inka Romaní recupera a Volvamos al baile una dansa que va sobreviure al franquisme oculta en el cos de les àvies. Les tres peces –al igual que la d’en Mehdi Dahkan– comparteixen la intuïció que existeix un llenguatge que diu molt més enllà de les paraules.

Continuem amb tres propostes que exploren diferents polítiques de la visibilitat i les maneres en què habitem el món. (cau), d’en Quim Bigas, aborda aquestes qüestions amb humor i agudesa per preguntar-se què passa quan volem amagar-nos i no podem. Com reaccionem davant el conflicte? On busquem refugi en temps de crisi? Unes preguntes dirigides a tots els públics, amb atenció especial als més joves. Sobre la visibilitat reflexiona també l’Elena Carvajal, qui evoca el cinema per posar el focus en els figurants i, per extensió, en aquells que romanen als marges, a l’ombra, fora de l’enquadrament. Què ens fa visibles? I en un dels espais més singulars d’aquesta edició, una nau industrial del segle XIX dedicada antigament al cautxú, podrem veure Everafter de laSADCUM, una peça que s’endinsa en l’univers digital i en l’explotació capitalista de les fantasies d’autosuperació, allà on la necessitat de fer-se visible es converteix també en una forma de control.

En col·laboració amb El Corralito CCA, espai terrassenc que dona suport a la creació més emergent, comptarem amb els processos oberts de la companyia suPreema i la seva peça Peti-Suis, on desplega un llenguatge propi per investigar l’arquetip de la «nena diabòlica» en contraposició a «la nena bona» tan en boga a les xarxes socials. L’Adrià Sánchez Campo recorre als objectes, l’auto-ficció i l’humor per explorar en el territori de la infantesa i evocar les absències que ens travessen.

I perquè tot això també va de jugar en el seu sentit més literal, els més petits trobaran a El laberinto se mueve, de Macarena Recuerda, una instal·lació sensorial pensada per perdre’s, explorar i deixar-se portar a través de la llum, la música i el tacte.

Tant de bo no oblidéssim tan aviat que jugar és una forma de resistir a l’avorriment, a la inèrcia, a la insuportable rigidesa de les estructures. Una temptativa de desplaçar els sentits, d’alterar la lògica i de connectar amb allò comú. Una possibilitat de refer o, simplement, d’assajar. Cada matí/ es crea / el món va escriure Mary Oliver. I penso que d’això va també aquest festival. 

MARION BETRIU

Directora del festival