La idea del cartell d’aquest any és aparentment senzilla: canviar les peces d’una cadira per transformar la nostra percepció, recombinar-les per propiciar una recomposició del cos i també dels sentits. És possible que la postura sigui menys confortable, que exigeixi un esforç, les lumbars se’n ressentin i els abdominals tremolin. Però enguany necessitem proposar noves maneres d’estar i de captar la realitat per separar-nos d’una actualitat desconcertant, desfer-nos de la impotència, del desànim, i apel·lar al desig de transformació. Diuen que els falciots ascendeixen a gairebé tres mil metres d’altura per orientar-se amb més precisió i esbrinar on s’han de dirigir. Nosaltres no podem arribar a aixecar el vol però sí que tenim la capacitat d’aixecar una mica més la nostra mirada. És evident que, crisi rere crisi, hem arribat a una situació límit que ens situa davant de l’abisme. Com afrontar-lo?

Aquest any hi ha molts corrents invisibles que entrellacen les peces de la programació, una xarxa ubiqua i extensa que les interrelaciona, i afavoreix el diàleg. Cadascú podrà capbussar-s’hi seguint el seu propi instint i fent la seva pròpia lectura -donat que són múltiples-. Aquí us llancem una possible aproximació que parteix del que percebem com una necessitat primària d’apel·lar a allò essencial i, des d’on apareix un desig de reaprendre, d’invocar noves maneres d’entendre’ns i de relacionar-nos entre nosaltres, i també amb un món que s’acaba però que no s’acaba. Propostes valentes que tracten d’imaginar la realitat i confrontar-la amb el què podria ser, amb una forta presència del cos, i en les que es llencen moltes preguntes i s’esbossen respostes. Superats els imaginaris apocalíptics: és possible tornar a començar? Què passa quan posem en risc la nostra manera de mirar? Què fem amb tota l’herència rebuda? Fins a quin punt som conscients de que la responsabilitat és sempre compartida?

Artistes tan singulars com Óscar Bueno, Leticia Skrycky, Aurora Bauzà i Pere Jou, Ça Marche, Iara Solano o Nilo Gallego presenten peces en les que se’ns proposa treure capes, anar a l’essència, sintonitzar amb elements primaris com el foc o l’aigua, prioritzar sentits als quals sempre hem atorgat un valor secundari com el tacte o la oïda o atribuir nous significats a materials que ja existeixen. Transgressions aparentment menors i especulatives però que busquen conduir-nos a noves maneres d’estar i de contemplar el món, atenent a d’altres principis. La construcció i la destrucció de la identitat és un altre dels arguments pel qual transiten algunes peces de la programació. La Janet Novás, també des d’un terreny especulatiu, aborda la necessitat de dissoldre la seva identitat en diversos cossos per renéixer d’una manera més col·lectiva. La Chachi i en Joan Català tracten d’entendre’s a ells mateixos a través de les tradicions a les quals pertanyen, mesclant l’experiència col·lectiva amb allò més íntim de les seves biografies.

Una altra de les reflexions destacables que comparteixen algunes de les artistes d’aquesta edició és la de repensar l’afectivitat de les relacions humanes. Els nous treballs de Las Huecas i de la Sònia Gómez parteixen d’una reflexió entorn de l’amistat: és possible l’amistat avui en dia, i en un món tan mercantilitzat? És l’amistat un espai segur en el què podem exposar la nostra vulnerabilitat i sortir-ne reforçades? En una línia similar, l’Ira Brand i en Michikazu Matsune proposen exercicis originals i desafiants. La primera analitza les relacions de poder i de submissió entre dues persones, en la que possiblement sigui la proposta més arriscada de la programació. La segona, de l’artista japonès establert a Viena, reflexiona sobre com ens modelen les persones que hem conegut al llarg de la nostra vida, un exercici fantasmagòric que, sens dubte, omplirà el teatre de presències.

Amb un caràcter més irreverent i reivindicatiu, presentem una sèrie de peces fetes per creadores que, mitjançant la paraula, la música i l’humor busquen, des del feminisme, incitar a una rebel·lió enfront de la mirada que ens construeix i tracta de dictar-nos com hem de ser i què hem de fer. Parlem dels treballs de la Mariona Naudin, l’Alba Rihe, el duo Glòria Ribera i Gemma Polo, i la Natalia Fernandes. Aquestes dues últimes són propostes pensades per l’espai públic i que persegueixen tant l’experimentació formal com la celebració.

Com en les últimes dues edicions, i a través d’una convocatòria conjunta amb l’espai de creació terrassenc El Corralito CAA, presentem a dos artistes emergents que mostraran els seus processos creatius. Aquest any els artistes seleccionats són laSADCUM i el trio d’artistes Benet/Risi/Roca. En ambdós propostes convergeix una idea de fons relacionada amb canviar el ritme; la primera es pregunta per la relació de les noves generacions amb el sexe relacionant-ho amb la hiper acceleració d’Internet, i la segona proposa disminuir revolucions en un marc més matèric com és el de la ceràmica, l’arquitectura i el so.

Finalment, el TNT KIDS proposa un programa on les criatures seran les protagonistes i on serà fonamental la seva participació. En Nilo Gallego ens convida a formar part d’un taller de creació sonora que substitueix la tecnologia dels botons i les rodetes per la tecnologia de l’escolta i la imaginació, tot substituint la famosa pregunta: què pot un cos? per la pregunta: què pot un timpà? El col·lectiu Desplegándose presenta una peça per a nadons feta amb diferents objectes i materials, i basada en el joc lliure, reservant a les famílies un rol també actiu. I, finalment, els Buque Bólido ens captivaran amb una peça divertida i imaginativa dirigida a persones d’entre cinc i cent cinc anys, que anirà acompanyada d’un taller d’escenografia amb materials reciclats que tindrà lloc un dia abans per, entre totes, poder-ne construir els objectes de joc.
El món és un lloc sorollós i esgotador que avança sotmès a canvis cada cop més frenètics i angoixants. A nosaltres ens agradaria convertir el festival en un refugi durant quatre dies. El cert és que desconeixem què passaria si tornéssim a néixer o, fins a quin punt, com va dir Emerson, es necessiten ulls per veure-hi. Però tant se val. Us oferim aquestes cadires com a possibilitat.