Només Alberto Cortés pot reunir en una mateixa peça les platges andaluses i els boscos del romanticisme alemany i fer-nos veure com els arbres pintats per Friedrich amaguen milers de cossos que hi fan cruising. Tots els paisatges naturals estan plens de parelles que els han contemplat, que hi han discutit, plorat o follat. O, com diu l’Alberto, “el paisatge és un ring de boxa on passen moltes coses amb l’amor”. Aquesta és la premissa d’Analphabet, que l’Alberto explica que és un fantasma que s’apareix a les parelles que estan tristes en un lloc de gran bellesa. Però qui són els fantasmes?

La creació d’Analphabet, que s’ha gestat en residència al TNT, neix de la necessitat de sanar el cos maltractat després d’una ruptura sentimental, una ruptura que deixa rere seu una ferida que segurament tingui molt a veure amb la construcció de la parella com a artefacte. Es parla poc de les ombres i abusos presents a les relacions intragènere, potser tan poc com de les condicions d’autoexplotació i sacrifici de la salut que envolten la feina dels creadors escènics.

Ambdues crisis conflueixen a Analphabet: la de l’Alberto com a amant i la de l’Alberto com a intèrpret, amb la seva relació romàntica amb el públic. No ens esperem, doncs, ser novament objecte del festeig vaporós i embriagador amb què ens obsequiava a One night at the golden bar (TNT 2022). En aquest cas, la vulnerabilitat, la melanconia i el turment es troben en una escena més sòbria que mai, on la poesia guanya molt de pes i marca el ritme de l’espectacle.

Acompanyat pel violí de Luz Prado, l’Alberto és tan hàbil parant trampes poètiques com fent del dol un acte radiant. Tal com Katerina Andreou, Rosa Romero, Núria Corominas o Gaya de Medeiros despleguen diferents estratègies per conjurar el dolor, l’Alberto sap capgirar les paraules per retornar al paisatge tota la bellesa i la vitalitat que el record dolorós li hagi pogut furtar. Una aposta per l’austeritat escènica que ressona també amb La luz de un lago de El Conde de Torrefiel.