Un feix de làser talla el cel des del pati de la Casa Soler i Palet. Es tracta d’una espectacular instal·lació de Jou Serra que relaciona llum, gènere i cos. Més enllà de la potència física de la peça, val la pena fixar-se en la recerca que la sustenta: una recerca que ha portat en Jou fins a l’Edat Mitjana i al Renaixement per descobrir que la llum i el gènere estan molt més lligats del que sembla.

La representació del món és una invenció. No hi ha una única manera de veure’l ni de representar-lo, i la perspectiva pictòrica que avui ens sembla la manera més natural d’entendre l’espai hauria estat totalment incomprensible per a una observadora medieval. De fet, el gran invent del Renaixement (o la gran estafa, segons com es miri) va ser el punt de vista únic (oblideu-vos del “segons com es miri”, només hi ha una manera correcta de mirar). Totes les creacions òptiques que comencen a fer furor al Renaixement (la perspectiva, les lupes, i moltes altres tecnologies) no només es basen en un punt de vista únic, sinó en un sol ull, una sola idea. La realitat renaixentista és o ciclòpia o guenya.

Però quan la llum, aparentment blanca, toca una matèria que la fa dividir, apareixen totes les freqüències que la contenen i que se’ns fan visibles a través del color, com l’arc de sant Martí. El fenomen de la difracció ens ajuda a entendre com, igual que la llum, el gènere és un invent naturalitzat, i que la realitat del cos i la matèria és molt més que binària o monoscòpica. A base d’estar infrarrepresentat, tot aquest espai intermedi acaba sent inimaginable. I és des d’aquí d’on neix Range in between, del desig de representar allò que sovint s’ha pensat (i s’ha dit) que no podia existir.

El mitjà escollit per en Jou és la llum concentrada d’un làser, un cos de llum que acaricia una superfície i balla damunt seu. Tal com Nilo Gallego s’endinsa en la fisiologia auditiva per entendre el so, en Jou s’aproxima a l’ull com a tecnologia per ampliar les possibilitats de com mirem.