SOBRE EL PROJECTE:

Quan veiem una ombra tendim a girar-nos per veure què la produeix. De vegades el que la produeix no és una cosa concreta, no és un cos, potser són diversos, o cap, potser està operant a la interfície de la memòria, o de l’al·lucinació, o del desig, o de l’amor. Aquest projecte oblida la causa per centrar-se en l’ombra com a font de moviment i quedar-se en allò que produeix.

Una nova imatge, un fenomen que ja no és el cos que la genera, sinó que és ella mateixa un altre cos, un cos sempre en relació amb la llum, la superfície sobre la qual es projecta, així com amb els cossos distants que hi ha en ella. “No ser ni la sombra de lo que se fue” pretén ser un procés de creació obert mitjançant una sèrie d’obertures, entrevistes i podcasts a diverses veus, per crear comunitats efímeres que es reuneixin sota l’ombra.

Aquest projecte contempla tres línies de recerca: la primera es basa en la producció coreogràfica d’ombres que alliberen els cossos de la seva identitat i proposen una transformació en contacte amb altres cossos, altres tecnologies, altres superfícies, interfícies,… La segona se centra a les regions dels cossos que queden a la foscor, i molt especialment a l’aparell fonador del cos humà que produeix la veu, sense que li entri la llum i que igual que l’ombra, escapa del cos. Una veu que surt d’un cos amb la boca tancada, en una mena de ventrilòquia del propi cos. I la tercera línia de recerca busca un apropament a través d’entrevistes a determinats cossos i realitats que operen des de l’ombra, ja sigui per manca de visibilitat, per identitats dobles o perquè necessiten l’ombra per a produir.

Per tal de no pensar que el final d’una investigació és la seva estrena o la seva inauguració, es faran una sèrie d’accions al llarg de la creació per generar trobades amb el públic i amb diferents agents de la ciutat.

SOBRE LA CREADORA:

La feina de María Jerez se situa entre la coreografia, el cinema i les arts visuals. Des de l’any 2004 fa peces que exploren la relació de l’art amb l’espectador com un espai on els modes de representació poden entrar en crisi. Més enllà de l’interès en les primeres peces per les convencions teatrals i cinematogràfiques, i la comprensió implícita de l’espectador; en els seus darrers treballs cerca qüestionar aquesta relació obrint espais de potencialitat a través de trobades amb allò que trobem estrany i aliè. El seu treball més recent insisteix en la performativitat de la trobada com a espai de transformació. En aquest procés l’“altre” s’allotja en un mateix, establint vores difusos entre allò conegut i allò desconegut.