Han passat deu anys des que tres detectius intrèpides es van llançar a la cerca del Graal. La pluja ha esborrat el rastre de les seves passes, els llocs on havien fet nit ja no hi són, els hàbits han canviat, i una d’elles s’ha perdut. Però les dues detectius restants no han abandonat ni un segon la sagrada tasca autoimposada de perseguir l’impossible, l’inefable. Probablement també l’inexistent. Cap d’aquests adjectius desencoratjadors farà defallir el seu anhel, perquè és en l’intent on es troba la seva única raó de ser.

Les Chevaliers neix del còctel anacrònic que s’obté en barrejar els llibres de cavalleries amb el món d’avui. Amb el Graal de fons, es planteja com un projecte episòdic, del qual cada capítol és un pas més en direcció a la meta. No patiu, però, si us vau perdre la primera part al Festival Sâlmon. Al llarg dels segles, la història és sempre la mateixa, des que Chrétien de Troyes va crear el personatge artúric de Perceval, que dedica tota la vida a buscar quelcom que (spoiler alert) no troba mai, i tot perquè no fa la pregunta adequada. Les que venim després de Perceval som les que, com diu Victoria Cirlot, hem heretat un enigma produït en sèrie, i també, com subratllen Los Detectives, les que hem après a viure el fracàs com un gest poètic.

Durant el seu pas com a residents pel TNT, els incansables cavallers han començat a parar atenció al paisatge i a la climatologia, i és així com, capficats per la seva missió irrealitzable, s’han adonat que el que els envolta també té veu.

Sempre atentes als codis del llenguatge cinematogràfic i al joc teatral, Los Detectives es capbussen en la dimensió més estètica i aventurera del paisatge que acompanya les narracions de cavallers. A Incendis, de Ça marche, i a Sirenes i robots, de Tarta Relena i Joan Llort, el paisatge també disposa de tot el protagonisme, tot i que és a Les Chevaliers on ho fa d’una manera més juganera.