Hi ha moltes maneres d’anomenar-lo: imbècil, carallot, cretí. Però no totes capturen tan bé el matís de masculinitat tòxica, prepotent i curta de gambals com el gilipollas castellà o el connard francès. S’hi acosten més els mallorquins amb el seu esplèndid cap de fava, que bé podria ser la traducció més acurada de l’expressió anglesa que dona nom a aquest espectacle, i que tant designa vulgarment el gland com el cunyat torracollons que totes coneixem i que inspira la primera peça de la Mathilde Invernon: l’espectacle revelació d’enguany al Festival de Santarcangelo, i una d’aquelles peces que no us voldreu haver perdut.

A escena, l’Arianna Camilli i la Mathilde es lliuren a l’exercici, simultàniament còmic i violent, d’escrutar i encarnar la figura del cap de fava, a través d’una anàlisi minuciosa de la seva microgestualitat i les seves microexpressions. No hi ha res sota la clofolla: ni nom, ni edat, ni classe social. El que l’Arianna i la Mathilde es dediquen a evidenciar és que allò que defineix el cap de fava, l’únic que el fa existir, és una microcol·lecció de maneres d’ocupar l’espai i de mirar. A Bell End, les dues dones reverteixen la mirada de què acostumen a ser objecte i la redirigeixen cap a qui les mira.

El resultat oscil·la a mig camí entre una punyalada molt lenta (una mirada pot ferir en qüestió de segons, i Bell End dura 45 minuts) i un duo de clowns. En paraules seves, el que reconstrueixen és un abecedari coreogràfic de microgestos i micromots propis del cap de fava: un lèxic que va molt més enllà de l’expressió individual i que queda exposat com un llenguatge tàcit, secret, encarregat de sostenir i perpetuar estructures de poder i submissió, ja sigui en l’àmbit de la família, de la feina o de la política.

El cos esdevé vehicle i suport d’un acte de transformisme que indaga en les relacions de gènere i poder, tal com també ens proposen la Sara Manubens a Symphony of Horror o la Julia Irango a Mamarratxa Attack.