Vivim en un món contradictori. Al mateix temps que els gurús de Sillicon Valley dictaminen una tecnologia cada cop més accelerada, sentim la nostra acció cada cop més alentida. Com més drets i llibertats sembla que es conquereixen, més ens en falten. Com més respecte i diversitat es defensen a les aules, més odi i intolerància trobem al carrer. La crisi climàtica, el segrest de l’habitatge, l’auge rampant del neoliberalisme… per tot arreu es multipliquen les amenaces i la promesa d’un futur que s’enfosqueix cada dia.

En aquestes condicions, d’on podem treure la força per seguir lluitant? On podem trobar l’alegria? Durant la seva residència al TNT, en Javier Hernando s’ha dedicat a recopilar curosament un arxiu de gestos poètics i polítics del passat, petits actes de desafiament o rebel·lia que, tot i no haver canviat el món, sí que van canviar alguna cosa. Els plasma en un espectacle humil i despullat, en forma de conferència performativa, amb l’objectiu d’estimular la curiositat i recuperar els ànims perduts. Davant la lenta cancel·lació del futur, l’alegria del passat.

Una de les crisis que travessa la peça de dalt a baix és la de l’habitatge, i de fet un dels problemes de fons a què fa front en Javier és la pregunta per la llar, en un món cada cop més inhòspit. No només en un sentit material, sinó també especulatiu: la llar com un lloc on podem existir i com una manera en què ens podem explicar. La llar com un lloc d’on ningú ens pot fer fora. Extraña alegría vol invocar aquesta mena de llar, des del convenciment que, al nostre voltant, hi ha molts més gestos de resistència i coratge dels que pensem i veiem, i que no ens necessiten per existir, però que nosaltres sí que necessitem per seguir vius.

A Extraña alegría, s’enllacen gestos que uneixen temps i espais diferents. És a través de la disparitat que pot néixer el diàleg. Trobem invitacions semblants a La fuerza de la gravedad, de Martín López Cárdenas, Fasting Girls, de Marta Azparren o Shrek, kebabs i la caiguda de Iugoslàvia d’Eduard Olesti.