Una dona jeu immòbil, tancada en una urna de vidre, al mig d’un restaurant. No es tracta de la Bella Dorment, sinó d’una de les moltes artistes de la fam que, entre el segle XIX i el XX van fer del dejuni voluntari un espectacle. Un espectacle evidentment lent i resistent a la immediatesa, en si mateix un test de resistència, reforçat molts cops per un emplaçament tan singular com obscè, com és el cas del restaurant. Mirades de reüll a la dejunadora mentre la forquilla sosté un tall de filet. Ulls badats davant del vidre. Menjar-se algú amb la mirada.

Al voltant d’aquesta imatge ha pres cos l’artefacte escènic de la Marta Azparren, artista resident al TNT d’enguany, que ha decidit comptar amb la companyia a escena del ballarí Eiden Peloche, l’artista sonora Haize Lizarazu i l’artista xef Carles Tarrasó per emprendre un viatge que explora les relacions entre el dejuni i les imatges, entre menjar i mirar.

L’ull i l’estómac, dos òrgans que aparentment no tenen res a veure, però que, com diria Amélie Nothomb, comparteixen la mateixa metafísica. Originària del món del cinema experimental, rere tot el que fa la Marta hi batega una reflexió profunda sobre el cinema i la construcció de la mirada. Des del testimoni d’exdejunadores a la recerca gastronòmica, de la psicoanàlisi a TikTok (la nova urna de vidre), Fasting Girls deambula entre anècdotes del passat i urgències del present, tot preguntant-se què ens porta a decidir deixar de menjar en un món que exigeix una visibilitat absoluta. La mateixa Marta ho deia al seu llibre Cine ciego: cal frenar el flux de les imatges abans que se’ns mengin.

Fasting Girls s’uneix a altres peces que s’entenen a si mateixes com un camp d’investigació, al mateix temps que activen els processos artístics necessaris per anar més enllà del pur concepte. Pensem en POV, de Núria Guiu, o Extraña alegría, de Javier Hernando, tot i que segurament sigui amb peces molt menys verbals, com No ser ni la sombra de lo que se fue, de María Jerez, o Si fuera una película, de Macarena Recuerda, que hi ressoni una preocupació més clara per la sobreexposició i el desig de desaparèixer.