Diuen que una imatge val més que mil paraules, però menys que mil visualitzacions. Davant del torrent continu d’imatges que inunda cada racó d’internet, la companyia Serrucho torna al TNT amb una peça que no és ni un streaming en viu ni un gabinet de curiositats digitals, sinó que, com ells mateixos afirmen, s’assembla més a un espectacle de titelles. Un intent de rescatar les imatges com a coses.

És marca de la casa prescindir d’intèrprets i cedir la paraula als objectes. A internet, però, d’intèrprets n’hi ha per donar i per vendre: a cada instant, milers de persones comparteixen el que fan en directe, a través de plataformes com TikTok, Twitch o Instagram. Des de jugar a videojocs a mirar per la finestra, la xarxa és plena a vessar de seqüències cinematogràfiques a temps real, en què les persones es graven a si mateixes com si fossin actors o actrius. Una infinitat d’imatges que, en molts casos, no veu ningú.

O potser sí? Potser aquest vespre, sense saber-ho, alguns d’aquests intèrprets anònims actuaran per al públic d’un teatre. Potser la seva aparició a escena ho canviarà tot. O serà l’escena que els canviarà a ells. A Fogonazo, la superabundància d’imatges dona pas a una poètica matèrica que descontextualitza l’excés visual i ens proposa, a través de l’humor i la incertesa, una mirada més lenta. Amb la inestabilitat pròpia de qualsevol connexió a internet, Serrucho ens convida a perdre’ns en els reflexos infinits de la realitat i la ficció, tot fent ús d’un dels encanteris més poderosos que coneix el teatre: aquell que ens fa dubtar de si estem imaginant el que veiem, o realment ho estem veient.

Trobar el nervi de l’ambigüitat al cor del llenguatge audiovisual és un dels objectius de Serrucho amb aquesta peça, però també és part de la fascinació que Macarena Recuerda Shepherd (Si fuera una película), Sara Manubens (Symphony of Horror), Marta Azparren (Fasting Girls) o Ça marche (Incendis) demostren pel cinema, com a aparell productor d’imaginaris i ficcions.