En un món que ens fa sentir cada cop més fràgils i desorientats, pot ser que l’amistat sigui una de les formes més sòlides de donar-li sentit. Fa uns anys que la pregunta per l’amistat ronda els escenaris i, tal com passa amb l’amistat, no té fronteres. Així ho demostra aquesta peça creada a Buenos Aires, al petit teatre que en Martín Flores Cárdenas (dramaturg de Marina Otero) té a la planta baixa de casa seva. Al nucli de la peça, una actriu, la Laura López Moyano, amb qui en Martín havia treballat feia anys, i un text, un homenatge cru i incondicional a l’amistat, amb tots els seus condicionants i contradiccions.

No calen més elements per obrir-se en canal i deixar que el teatre es dessagni. La fuerza de la gravedad no contempla floritures ni concessions. Amb prou feines contempla la interpretació, i fins i tot la paraula troba la seva bellesa en una certa brutor o brutalitat. I és que allà on apunta és a l’altra banda de l’artificiositat, a un territori que es va obrint progressivament com si es tractés d’un mandala, i on la interminable successió d’amics aliens acaba emmirallant les relacions de cadascú amb els seus propis amics.

Així és com en Martín diu que funciona la peça els dies que surt bé. Perquè no sempre surt tot bé. I l’amistat no està exempta de perills i decepcions. A l’Argentina, així com a molts països llatinoamericans, s’hi celebra el Día del Amigo el 20 de juliol, en honor al dia que Neil Armstrong i Buzz Aldrin van posar els peus a la Lluna. No deixa de ser irònic que la celebració de l’amistat coincideixi amb la conquesta d’un territori. Perquè al capdavall, què és l’amistat, en un món dominat per la violència?

Per a en Martín, fer aquesta peça és realitzar una invocació, un experiment metafísic per salvar els cossos de les relacions d’explotació i conquesta. Més enllà de representar res, la paraula actua com a productora d’espai i realitat, com també ho fa a Extraña alegría de Javier Hernando o a Shrek, kebabs, i la caiguda de Iugoslàvia d’Eduard Olesti.