Les creacions de El Conde de Torrefiel estan innegablement incrustades al fons de les nostres retines com a part del nostre imaginari escènic. Tanya Beyeler i Pablo Gisbert sempre han observat de prop les transformacions que està vivint el nostre món, sovint abans que trobem les paraules per descriure-les. Amb aquesta nova peça, fan un pas més en la direcció que havien encetat amb Una imagen interior, i ens conviden a deixar de mirar, a fregar-nos els ulls fins que es torni tot borrós.

Vivim en una era d’excés visual, i la nostra relació amb les imatges és cada dia més tòxica. Si les xarxes socials, la publicitat i la intel·ligència artificial vomiten imatges com xurros, quin sentit té per al teatre contribuir a aquesta hipertròfia constant? La Tanya ho té clar: “abocar-se a això és un suïcidi”. Per això aquesta peça insisteix en la necessitat de fugir de les superfícies olioses i l’olor de refregit, per tornar a l’essència del llenguatge teatral: el temps, la paraula i la presència. “Generar una conflictivitat en la imatge des del discurs teatral és necessari per pensar com ha de ser el teatre del futur”, rebla la Tanya.

La luz de un lago segueix sostenint-se en la tensió entre imatge i text que caracteritza la companyia, però vol desdibuixar encara més allò que es veu, indefinir-ho, buscar les imatges que apareixen quan no veiem res. I és el so qui ens guia a les palpentes. Un a un, els fantasmes emergeixen com les ombres d’una pel·lícula que se’ns reprodueix dins del cap, una cascada d’històries d’amor que espurnegen com gotes d’aigua dins d’un llac. Allà on la llum perd tota nitidesa i tot resplendir un instant abans de desaparèixer per sempre. Com llàgrimes en la pluja.

Com diu Marta Azparren a Cine ciego, hauríem de fer una vaga visual. Altres creadors que segur que s’hi sumen són Nilo Gallego (Orelles voladores), Jou Serra (Range in between) o Norberto Llopis Segarra (La operación), les peces dels quals fugen de la representació per endinsar-se en actes d’imaginació radical.