Ha arribat la mamarratxa! La mamarratxa és la rialla que et deforma l’expressió. És el toc-toc que se sent dins l’armari. És la llana. És l’arna que ha fet niu a la perruca rosa. És la taca de pintallavis al coixí. És la intimitat. És la urgència. Es un potro desbocado que no sabe dónde va. És una carta blanca a la intuïció. És la utopia cuir. És la guitarra. Són els genolls. I és un solo de l’artista valenciana Julia Irango, que aquest any ha donat via lliure a una de les seves obsessions, com a artista resident del TNT: transformar-se en un ésser mutant, fràgil i monstruós, una ganyota feta carn i escarni, que es mofa de la rectitud d’un món endiablat.

La mamarratxa, més que un personatge, és un lloc: un lloc vulnerable, ridícul i simpàtic, que ens proposa una experiència compartida d’intimitat. Totes tenim una mamarratxa dins. O, si més no, en tenim una ben a prop, que sap trobar la porta per entrar dins nostre i posseir-nos. No hi ha dubte sobre les seves estratègies: la mamarratxa apareix en les perruques i en els pèls que surten on no toca. Apareix també a última hora de la nit, o del matí, quan s’acaba la festa, en forma de copla de Rocío Jurado. O apareix dins del bosc. La mamarratxa no parla; només es comunica a través de les coples.

L’aparició de la mamarratxa deixa en suspens els límits i mandats de gènere. És una pregunta oberta a la visibilitat del cos. Qui observa és violentament absorbit per la mamarratxa. Contemplar la mamarratxa comporta la dissolució de les convencions culturals que edifiquen la mirada. No es pot contemplar la mamarratxa. S’ha d’empassar.

La pregunta que ens fa la mamarratxa és la mateixa que es fa la Laura Morales a Ser pastora: per què ens mou l’amor, i per què ens vinculem de manera romàntica? Un romanticisme ben diferent, però igual de poderós, empeny Los Detectives a cercar l’inassolible amb Les Chevaliers. Ja ho sabeu. La mamarratxa és aquí, i no se’n pensa anar.