Us heu aturat mai a pensar per a què serveixen els parcs infantils? O per què estan dissenyats així? Aquesta és una de les inquietuds de Laia Estruch, una de les nostres escultores més juganeres i performatives, capaç de detectar formes escultòriques on no esperaríem trobar-ne cap. Què són els parcs infantils sinó grans escultures urbanes que ens animen a interactuar-hi amb tot el cos? A la sèrie MOAT, la Laia s’ha dedicat a reinterpretar i redissenyar les estructures pròpies d’un parc infantil. I és que, tot i l’estètica desenfadada de qualsevol zona de joc, cap decisió és innocent: el moviment i el joc dels infants dins seu està tan previst i pautat que qualsevol parc infantil es pot llegir com una partitura.

A la peça que porta al TNT, la Laia substitueix les estructures rígides d’una zona de joc pels volums adaptables i tous d’un gran inflable. A diferència de l’acer, la fusta o el cautxú, l’inflable necessita respirar, igual que nosaltres. MOAT III és un diàleg entre cossos, a través de la veu i del moviment: el cos humà i el cos de l’objecte, la suma dels quals dona lloc a un paisatge sonor que es desplega per mitjà de l’acció.

Moure-s’hi per dins no és tan fàcil com sembla. Lluny de funcionar com un castell inflable, la peça de la Laia és golafre, i requereix concentració i atenció perquè no se’ns cruspeixi. La clau: respirar amb ella, gestionar el seu aire per mantenir l’equilibri. Durant la durada de l’acció, la Laia es fusiona amb la respiració de la peça, fins a esdevenir un sol cos.

Després de veure l’escultura en acció, els infants podran saltar-hi dins i posar en joc el seu cos i la seva veu amb els volums de l’escultura. Heu entrat mai a un parc infantil que respira? La Laia us n’obre les portes. I, si us quedeu amb ganes d’endinsar-vos encara més en el tacte i la sensualitat dels materials, podreu visitar la instal·lació Range in between de Jou Serra, on la llum pren el relleu a la veu com a cos sensible.