Ens apropem a una nebulosa. De mica en mica es van diluint els contorns, i quan ens n’adonem ja no veiem res que puguem reconèixer. El món, les senacions i els objectes de cada dia ens envolten, però hem deixat d’identificar-los. Som en un llindar.

La María Jerez porta anys treballant sobre el que s’escapa del llenguatge o del coneixement, i esborrant línies amb la mateixa diligència amb què altres s’obstinen a traçar-les. A cada traç li correspon un borró, i es fa difícil descriure una peça que basa la seva existència en la fugida, en la denegació del sentit. Una mica com quan Vincianne Despret es planteja quina mena d’existència tenen els morts, que tot i ser clarament diferent de les muntanyes, les ovelles o els forats negres, o fins i tot dels personatges de ficció, exerceixen la seva força sobre els vius. O una mica també com Peter Pan, que s’ha de cosir l’ombra a la sola de les sabates perquè no l’abandoni.

Descosir l’ombra implicaria desmuntar d’una tacada l’ordre establert, basat en la visibilitat, la legibilitat i la distinció precisa de les coses. Les ombres, però, es barregen, es combinen i donen lloc a éssers quimèrics, inefables, inenarrables. L’ombra és l’extensió més làbil del nostre cos, la més propensa a estendre’s fora del nostre abast i a unir-se momentàniament a altres cossos, objectes o espais. A la vegada, les ombres donen lloc al que no hi és. A través seu es deixa de veure el que hi ha perquè el que ha desaparegut pugui ser entrevist.

Aquest és l’estat que ens convida a adoptar la María Jerez, babucejant i incert: un estat d’expectativa que sobrepassa les capacitats de l’ull i indaga en el misteri que s’hi amaga darrere. Ens hi convida després d’un llarg estudi sobre la no visió, en què l’han acompanyat persones cegues, ornitòlegs, mags, coreògrafes i il·luminadores, amb qui ha tingut ocasió de conversar sobre els significats que donem a la foscor, la indefinició i l’absència.