Si mai heu tocat en un grup de música, sabeu que els percussionistes són, de lluny, els més soferts. Després d’anys carregant i descarregant bateries, bidons, olles, tubs i tota mena d’objectes que només tenen en comú el fet de no poder-se transportar còmodament penjats del braç, Nilo Gallego ha anat alimentant el desig de desfer-se de tots aquests pesos i endinsar-se cada cop més en l’escolta i l’atenció del que passa al seu entorn.

“Tot el que fem és música”, deia John Cage, i en Nilo hi podria afegir que el cos en si mateix n’és l’instrument. I no només perquè puguem fer ritmes amb les mans o amb els peus, sinó perquè el simple fet d’escoltar (quin misteri, escoltar!) és una cosa que fem amb el cos. Orelles voladores és un concert de percussió on en Nilo no toca físicament cap instrument, sinó que ens proposa que formem una orquestra de percussió exclusivament amb els nostres tímpans, amb l’escolta com a baqueta.

Cada canvi en la història de la música ens ha ensenyat noves maneres d’escoltar. Amb el jazz, vam descobrir que una bateria sonava diferent si la tocàvem amb una maça o amb un pinzell. Amb l’edició digital, hem après a discernir sons que havíem educat al nostre cervell per ignorar. A Orelles voladores, en Nilo es deixa travessar per la seva experiència com a percussionista i sonidista, i ens proposa de buscar un nou solfeig i un nou sentit de l’afinació, des d’una senzillesa i una honestedat extremes. Perquè cada so que ens arriba a les orelles, rebotat i filtrat per tots els materials amb què ha anat topant, ens explica una història; una història que anem aprenent a ignorar amb els anys, i que aquesta peça ens convida a recuperar.

Després del taller familiar que va fer l’any passat al TNT, en Nilo enguany és resident i plasma les seves vivències i reflexions en aquesta peça que no només ens convida a escoltar d’una altra manera, sinó que també es demana què vol dir ser intèrpret, com també ho fan Un cos sense talent de Monte Isla, Spooky de María Jurado o Analphabet d’Alberto Cortés.