Tu preparant-te pel TNT. Tu pensant quins espectacles veuràs aquest any. Tu combinant horaris.

Facis el que facis, tu ets el protagonista. Aquesta és una de les lliçons del POV (o point of view), un mem recurrent que ens ha acostumat a performar diferents perspectives, tot situant-nos en la pell d’una altra persona. El POV visibilitza experiències quotidianes i emocions reprimides (ràbia, frustració, tristesa, ansietat…) per escenificar microdrames que, com diu Sara Ahmed, van més enllà d’allò personal i revelen estructures socioculturals més àmplies.

La Núria Guiu trasllada aquest fenomen de les xarxes a l’escenari, tot aprofundint en els vincles entre cos, imatge, digitalitat i poder que ja fa anys que caracteritzen la seva recerca. A POV, la seva formació com a antropòloga pren més rellevància que mai. I no només perquè la subjectivitat i la mirada són problemes centrals de l’antropologia, sinó també perquè la presentació d’aquesta peça coincideix amb l’entrega del seu TFG (felicitats, Núria!). I això podria ser una anècdota i de fet ho és, però també és indicatiu de com ens trobem sempre dins de les ficcions que construïm, i de com allò més quotidià es barreja inevitablement amb allò més elaborat.

La majoria d’imatges que veiem a les xarxes socials són imatges de cossos. Cossos que gesticulen, cossos que es mouen, cossos que miren. El cos sempre és la relació entre el que jo dic i el que tu llegeixes. Està sempre posseït per diferents subjectivitats. Davant la pregunta de si podem qualificar POV de conferència performativa, la Núria s’encongeix d’espatlles i diu que el que ella fa és dansa. Això, i riure’s d’ella mateixa. Perquè la seva mirada d’antropòloga no va cap enfora, sinó cap endins: cap a l’afectació corporal de les imatges que, tot i ser aparentment intangibles, determinen què veiem culturalment.

Amb esperit postirònic i autorreflexiu, POV s’alinea amb altres peces que enguany també es pregunten per l’efecte de les imatges en la nostra subjectivitat, com Fogonazo, de Serrucho, Mamarratxa Attack, de Julia Irango, o Fasting Girls, de Marta Azparren.