Què vol dir ser home? Les identitats de gènere són despullades de tota pretensió en aquesta peça valenta, tendra i amb molt de sentit de l’humor que la creadora trans Gaya de Medeiros ens porta al TNT. Construïda des d’una enorme sensibilitat corporal, emocional i escènica, es tracta d’una proposta on preval el desig més intens de comunicar-se amb un altre ésser humà, sense prejudicis ni abús de poder.

Ja que mai va poder tenir una comunicació així amb el seu pare, qui acaba encarnant la imatge d’una masculinitat encarcarada i insatisfeta, la Gaya fa ús del poder del teatre per proposar un joc al públic: seure amb ella en silenci i assumir el rol fictici de ser el seu interlocutor. A mesura que avanci aquesta cita, s’aniran entreteixint paraules, arquetips i sentiments al voltant de la idea de la masculinitat, al mateix temps que juguem cada cop més amb les possibilitats de fantasia i humor que ens regala l’escena.

El gènere és un constructe teatral, i és gràcies a això que podem jugar-hi dins d’un espectacle que la Gaya de seguida aclareix que és un “espai segur”, on podem dir i pensar coses que seria molt més problemàtic dir o pensar un cop fora. No hi som totis, i aquest dolor també es fa manifest a Pai para jantar, que no deixa de portar a escena un acte de dol col·lectiu per a lis represaliadis, lis feridis, lis assassinadis. Com passa en altres propostes d’enguany, el dol no cedeix al lament, sinó que es tradueix en l’anhel genuí de connectar i comprendre, de formar comunitat i esborrar les barreres que ens separen.

Pai para jantar també és, en certa mesura, una conferència performativa, on la nostra presència es fa indispensable perquè pugui passar el que ha de passar. I, també en certa mesura, és un concert de percussió i una peça coreogràfica, amb Pedro Melo Alves jugant a fer de foley amb una bateria. I també és un sopar que hem preparat per al nostre pare, esperant que vingués per parlar-hi de tu a tu, sense embuts. Esperem que vingui.