En un dels minuts més foscos de la tragèdia de Macbeth, Shakespeare descriu la vida com un “banc de sorra temporal”, un pur accident geogràfic que emergeix en un mar inabastable on el passat i el futur es perden a l’infinit. Als marenys i aiguamolls del temps, on les ones arrosseguen branques, petxines i esquelets, és on més visibles es fan les ombres i els fantasmes, navegants a la deriva d’un llimb situat entre vides. I allò que anomenem present, amb totes les seves presses, angoixes i il·lusions, potser no és més que els pampallugueigs que fan els morts des del mar infinit del temps.

El col·lectiu basc Tripak (que en euskera vol dir “entranyes”) ens convida a endinsar-nos en la irrealitat d’aquest llimb remot, un espai limítrof on el cos apareix i desapareix, mor i ressuscita, s’encarna i es descompon. Amb un peu al teatre físic i un altre a les belles arts, les Tripak conjuren Rodoreda, Vermeer i Wagner en un sol imaginari, un somni atàvic on les vides passades de diversos personatges coincideixen sota l’esguard d’un mestre de cerimònies diví cansat de tant d’esforç per mantenir en marxa el món que ell mateix ha creat. “Si Déu existeix, ara mateix està esgotat, explotadíssim”, ens diu l’Andrea Berbois, intèrpret de la peça i encarregada, juntament amb Garazi Navas, de crear l’atmosfera musical de la proposta, inspirada en els sons del mar i en la persistència obcecada de les ones.

Un fil subtil de poesia visual llisca entre els diferents elements de la peça, des de l’espurneig platejat dels peixos a les plates d’argent, i dels reflexos d’aquestes plates a la platea del teatre, on també nosaltres, espectadores, complim fidelment el rol d’esperar en un llimb indefinit que la nostra vida s’aturi un moment per donar-li pas a una altra, fins que també aquesta s’extingeixi i puguem recuperar el nostre present, el nostre personatge.

Platea ens situa en un espai metafòric que relativitza les nostres preocupacions més individuals i les posa en perspectiva, sense renunciar al sentit de l’humor, la tendresa i la lleugeresa per fer-nos partícips d’una ficció compartida.