El duo format per Kotomi Nishiwaki i Miquel Casaponsa emprèn una nova aventura de traducció i translació escènica a partir d’una sèrie de poemes tanka escrits fa cinquanta anys per Takahide Nishiwaki, l’avi de la Kotomi, mentre viatjava pel Japó. El tanka és una forma tradicional de la poesia japonesa, constituïda per cinc versos, on s’evoquen impressions breus i reflexions atemporals que parlen del caràcter efímer de l’ésser humà i de la seva connexió emocional amb la natura. De fet, els haiku van néixer com una paròdia d’aquest sentimentalisme exagerat, que a la vegada fa que els tanka puguin arribar a ser extremadament íntims.

I, tanmateix, les paraules sempre amaguen més del que diuen. Amb Rokatei (La cabana de les sis cançons), Park Keito es proposa un viatge al·legòric a través dels escenaris descrits per l’avi de la Kotomi, els poemes del qual apareixen com instantànies que cal revelar. Viatjar enrere en el temps a través de la imaginació també comporta, en certa mesura, fer un salt endavant: preguntar-nos com es veien determinats paisatges o com es vivien certes emocions fa cinquanta anys ens retorna la pregunta de com els veurem o viurem en el futur. Seguirem fent servir les mateixes paraules? Voldran dir el mateix que avui? Quines noves maneres d’imaginar caldrà inventar per seguir creuant el pont entre la realitat i la ficció?

Aquestes preguntes guien el desenvolupament d’aquest projecte, resident al TNT d’enguany, que es proposa traduir la mètrica i l’ambigüitat dels poemes en japonès al so, al cos, als objectes i a l’espai, tot buscant ponts utòpics i claus de lectura per projectar el significat obert dels tanka a un dispositiu escènic que convidi a assumir un ritme pausat de contemplació. Al cap i a la fi, la concepció lineal del temps és una ficció occidental que no té gaire a veure amb la temporalitat cíclica de la cultura japonesa: una cultura plena d’esperits que ens recorda que, des de les coves prehistòriques fins als DJs, pot ser que no hagi canviat res. O dit d’una altra manera, el poema no canvia, però nosaltres sí, i és en la nostra impermanència on cal buscar el misteri.