Hi ha teories que diuen que el cant es forma abans que la paraula; que els primers sons que emet la veu tenen molt més a veure amb l’onomatopeia que amb el significat. L’onomatopeia és també la manera de comunicar-se amb els animals, a través de l’escolta, la imitació, i el tacte. Des dels crits i xiulets dels pastors fins a les èglogues de la literatura bucòlica, el camp sempre ha estat un refugi per al lirisme, per a allò que no és que sigui incomunicable, sinó que simplement no es pot comunicar amb el sistema de comunicació logocèntric que ens demanen les ciutats.

Per a la Laura Morales, aquest projecte es va començar a gestar amb el confinament, durant aquell breu parèntesi en què es va fer més evident que mai la fragilitat de la relació de domini de la ciutat sobre el camp. En tan sols un parell de setmanes, la natura va respirar i es van veure cabirols a Matadepera. Tres anys després, la Laura va decidir que volia ser pastora. I aquí la tenim, posant cos a una transhumància que transforma el públic en el seu ramat, i els carrers de Terrassa en camins de ramaderia. Així com molts espais de pastura han estat devorats per carreteres o teixit urbà, aquest aplec no es dona en l’àmbit rural, sinó que ocupa l’espai de la ciutat. El camp no és a un altre lloc, sinó que nosaltres som al lloc del camp.

I l’amor. La Laura, com els pastors de les èglogues, canta a l’amor, a l’amor que mai arriba, a l’amor que mai és ple perquè sempre li falta alguna cosa. I el que la Laura busca, amb la seva transhumància, és que l’amor l’ompli fins al punt de fer-li esclatar el cor en mil bocins. Existeix, aquest amor? O és només una ombra fugissera? Mentrestant, té l’amor del seu ramat.

Ser pastora es presenta en col·laboració amb el Corralito, que des de fa anys acompanya els creadors que accepten treballar en clau de temptativa, sense voler tenir massa clars els resultats.