Heu recordat mai el so d’una pel·lícula? Com es deia aquella pel·lícula on se sentia en primer pla la respiració pausada d’una persona adormida, mentre que, de lluny, s’intuïa un riu? Segur que no tindríeu cap problema a visualitzar nítidament l’escena dins del vostre cap si ara ho sentíssiu. Com si ja l’haguéssiu vist abans. El so és un dels codis més poderosos i evocadors del llenguatge cinematogràfic, i probablement també el més teatral.

Qui coneix la feina de Macarena Recuerda sap que el seu fort rau en el joc amb les convencions i il·lusions de l’escenari, i en aconseguir que allò més petit adquireixi dimensions colossals en la nostra percepció. En aquesta peça, el joc es canalitza a través d’una sessió de foley, o, dit d’una altra manera, en la creació minuciosa d’espais sonors cinematogràfics a través de la manipulació i amplificació d’objectes quotidians. Tot és el que és, però en la nostra ment tot esdevé una altra cosa.

Si fuera una película no arriba a ser una pel·lícula, perquè li falta la imatge: una imatge que es projecta sobre la quarta paret de la nostra imaginació. Mentrestant, assistim a un concert d’objectes, oficiat per Macarena Recuerda i George Marinov, que es desplega com un collage sonor, confegit a base de retalls de la nostra memòria col·lectiva. El terror disposa d’una sonoritat pròpia, i la guerra, i l’amor. El cinema ens ha acostumat a certes gammes de sons que rarament coincideixen amb com sonen les coses realment. Si fem invisible la imatge, i mirem a través de la pantalla, accedim al taller del nostre imaginari: un paratge estrany habitat per dos éssers obstinats a fer-nos viure la ficció, segon a segon, fotograma a fotograma. Si fuera una película no pot ser una pel·lícula, perquè en realitat és teatre.

Qüestionar les imatges és un acte de resistència. Fer-les desaparèixer, o adequar-les a un altre ritme, també. D’aquesta desaparició, però, en poden sorgir noves imatges de gran potència expressiva. És el que passa en aquesta peça, i també a No ser ni la sombra de lo que se fue, de María Jerez.