Rosa Romero aterra al TNT amb un solo personal, plàstic i hilarant que explora en bucle la tradició cultural andalusa per arribar a una intimitat molt profunda.

A Soy un baile, el protagonisme recau en la dificultat d’identificar-se amb el propi cos, que com diu la Rosa, sempre ha viscut com una cosa estranya. És només fa poc que ha trobat la paraula “dissociació” per entendre aquesta estranyesa, perquè de petita tot el que sabia era que sempre es veia a si mateixa des de fora, excepte quan ballava. A través d’aquesta experiència, la Rosa ha anat alimentant la fantasia de poder arribar a existir en una realitat paral·lela on el cos no tingui un paper principal, sinó que pugui ser un objecte, un record, una frase o un ritme.

Transcendir el cos per ser una altra cosa és una ambició mística que Rosa Romero demostra que també pot ser extremadament terrenal i sensible. Rere una superfície exuberant d’humor i absurditat, la peça acull paradoxes il·luminadores: com, en l’intent de fer-se invisible, el cos acaba fent-se encara més present; com, durant el conflicte amb el propi cos, de sobte cal fer-se càrrec de la vulnerabilitat d’altres cossos; com les estructures opressives també són estructurants, i la seva desaparició ens deixa mancades d’alguna cosa.

La temàtica del dol que travessa diferents peces d’aquest TNT, com Analphabet, Mourn baby mourn o Platea, també apareix aquí a través de l’alteritat o l’absència evocades per un sampler que la Rosa manipula a escena per intentar mantenir una conversa impossible. De fons, el fantasma de tot el que no hem arribat a dir, i la repetició transgeneracional de pors, repressions i anhels de llibertat. I és que, com passa a Pai para jantar de Gaya de Medeiros, la disfòria corporal només és el punt de partida per indagar en les relacions ambivalents que podem arribar a sentir amb la nostra cultura, la nostra societat o els nostres pares.