Perruques, vampirs i transvestisme. La Sara Manubens s’acompanya de la Norma Pérez (més coneguda com Muerte a la norma) per escenificar una revisió en clau cuir i trans-travesti del mite de Nosferatu, partint de com el cinema de terror ha construït la figura de la vampira com una mena de cos LGTBIQ+. Xucla-sang d’ungles llargues, transmissor de malalties, amb rostre androgin i un desig insaciable i contranormatiu: pot ser que les vampires que vam créixer veient al cinema o a les pel·lícules de migdia s’assemblin molt més a nosaltres del que pensàvem de petites.

Les connexions no s’acaben aquí, i és que, com diu la Sara rient, “la nostra vida té molt a veure amb una pel·li de terror”. Symphony of Horror vol tornar la pedra a través de la mofa i l’humor, capgirar el sistema de representació i invertir el pes dels referents. Si totes som filles de la nostra cultura, nosaltres també ho som de les pel·lícules de terror més trash i de tots els seus tòpics: el vampir sàdic, la vampira sexy, les verges innocents lligades al llit. I, si gratem sota les capes d’escenografia gòtica, castells, fossats i tempestes, hi trobem un anhel eròtic i empoderat, el desig de transformar el món i transformar-se.

Del referent audiovisual a un cabaret de terror travesti: la peça que la Sara ha estat desenvolupant en residència al TNT no defuig la teatralitat ni l’aparatositat, sinó que les reivindica com a espai de representació i subversió, on se sobreposen capes i capes de ficció que es van sedimentant sobre el cos. En un exercici de deconstrucció de la mirada, la Sara proposa un joc escènic en què la Feña i ella es munten i desmunten. Si sota la travesti hi ha una vampira, què hi ha sota la vampira?

Tal com passa a Carmilla, la novel·la vampírica de trama lèsbica que va inspirar el Dràcula de Bram Stoker, la relació entre les dues travestis és un ingredient central de la peça. I no serà el primer ni l’últim cop que comparteixin pinzells. Al cap i a la fi, el cinema de vampirs és el paradís de la còpia i el remake.