Amb una guitarra i unes maraques, la vida fa de molt més bon passar. Ho té clar la Conxita Herrero, també coneguda com a Tronco, que ha fet de la música el seu refugi personal. I no només seu: les seves cançons, aparentment lleugeres i naïfs, donen aixopluc a oients de totes les edats, des d’infants a ancians, amb una cosa en comú: les ganes de somriure i gaudir de les coses petites que ens regala la vida, sense haver-nos d’escalfar de més el cervell.

Les cançons de Tronco són petites odes a les coses que ens toquen i als moments que ens trasbalsen. Entre acord i acord, s’hi donen cita tant les vivències que costen més d’empassar, des d’un desengany amorós a una entrevista de feina, com els puntals emocionals que ens sostenen, i sort en tenim. La música serveix a la Conxita per expressar l’agraïment que sent pel seu gat o per la seva torradora, amb qui sap que sempre pot comptar. Com ella mateixa canta: “Te mereces un piropo, pero no cualquier piropo. Tiene que ser ingenioso, divertido y animoso.” I només pel gest de dedicar una cançó a una torradora, ja val la pena escoltar-la.

De petita, la Conxita sempre havia volgut aprendre a tocar la guitarra, però mai ho va arribar a fer. La seva història és la d’algú que ha après una cosa més important: a fer les paus amb la imperfecció i a viure la música no com una exigència, sinó com un regulador emocional i una manera de compartir. Amb notes indie i homenatges desenfadats, Tronco ofereix un concert tranquil i d’anar per casa, fet des de l’actitud de “fes-t’ho tu mateixa” i sense por a riure’s de les equivocacions i els errors. Qui té boca s’equivoca i qui canta desafina.

Les cançons de Tronco, però, només són superficialment senzilles. Rere la seva façana ingènua, anomenen emocions complexes i delicades, que tant de bo sempre sabéssim resoldre amb una cançó senzilla. Segurament és per això que als infants els encanta, tot i que les experiències que descriuen no són gens infantils. “A molta gent li agrada Tronco”, afegeix la Conxita, “i sempre és gent simpàtica.”