Ens fem moltes preguntes. Què pot un festival d’arts escèniques davant l’atrocitat sense precedents que estem presenciant dia rere dia? Quin sentit té celebrar-lo quan s’ha desencadenat l’horror davant dels nostres ulls? Per què no parar-ho tot davant d’un genocidi inadmissible que viola greument els drets humans i el dret internacional, i posa en entredit les Institucions en les quals fins fa ben poc confiàvem?

Recentment es va publicar en un diari un text escrit per un jove gazià, en Nemr, en el qual descrivia com, de vegades, un raig de sol per damunt del fum dels bombardejos, una carícia de la seva mare o un somriure inesperat del seu germà, li provocaven un instant de pau. Com, enmig de la destrucció, seguien estimant, compartien acudits, xerraven sobre com era la seva vida d’abans. Si la població palestina, assetjada, arrasada i humiliada, és capaç de trobar esperança, com no fer-ho des d’aquí?

El TNT se suma a la resistència, a la resistència optimista, a la lluita contra el desànim, la frustració i l’extenuació, a un intens desig de transformar tant d’odi i crueltat en alegria. La nostra veu se suma als crits eixordadors que exigeixen l’aturada immediata d’aquest inacceptable extermini massiu d’una població innocent, d’aquest abús indiscriminat del fort sobre el dèbil.

Celebrarem el festival perquè creiem que generar esperança és el nostre deure.

Ho farem per compartir el dolor, la frustració i la tristesa. Per compartir una ferida irreparable que travessarà tot un segle, i que ens resultarà molt difícil d’explicar i de suportar.

També perquè no torni a passar, perquè res està perdut i sempre val la pena continuar.

Celebrarem el TNT amb gosadia i molta determinació. Per combatre el genocidi, sí, però també per espantar l’ombra que actualment planeja, com un voltor, per damunt del nostre món.

– Marion Betriu amb la complicitat de l’equip del Festival TNT