Totes hem volgut desaprèixer alguna vegada. Que se’ns empassés la terra. Per vergonya, per por, o simplement per regalar-nos un moment de pau i comoditat a la nostra bola. Si el món ens exigeix que estiguem constantment presents i disponibles, és natural que tinguem l’instint d’amagar-nos, de refugiar-nos en un cau on potser ens sentim més protegides.

Hi ha animals que són mestres del camuflatge. No és el cas dels humans. Mireu l’infant que s’enfada i es gira cap a un racó, com si això ja el fes desaparèixer. O el famós que es passeja amb ulleres de sol. O que es posa un drap davant la cara. Els humans ens amaguem malament. En aquest mal amagar-se hi ha una poètica, sovint còmica o absurda, que ens porta, en un tancar i obrir d’ulls, de la màgia a la banalitat, tot amb un simple gest.

Com en altres peces d’en Quim Bigas, (cau) es concentra en la relació entre el cos i l’espai. En aquest cas, es fixa especialment en què passa quan l’espai se’ns fa incòmode i voldríem, amb totes les nostres forces, no ser allà: com actuem davant d’un conflicte? Quan decidim amagar-nos, i com de comfortables són els nostres amagatalls? Pot ser que passem més temps amagant-nos del que creiem?

(cau) neix d’una acció senzilla i pren forma d’exercici mig lúdic, mig coreogràfic, en què els cossos a escena intenten amagar-se (malament) rere tota mena d’objectes i materials. I això que hi deu haver pocs llocs on és més difícil amagar-se que en un escenari. On busquem refugi en temps de crisi? Algunes de les preguntes que es fa en Quim ressonen amb les que es planteja l’Elena Carvajal a I was told not to make eye contact with Tom Cruise, o la María Jurado a Angelical, peces on també es qüestiona l’obligació de ser sempre visible i on es reivindica el fet de prendre distància o sortir del punt de mira.