Calor. Sequera. Inundacions. Incendis. El món està desencaixat, i les vicissituds climàtiques ho fan cada cop més evident. En tota mena de societats i contextos, les danses de la pluja són una estratègia fonamental per fer front al desajustament del cicle de l’aigua. Amb la paciència i perseverança de tota una suma de cossos, aquestes danses intenten que la terra recuperi el compàs. Pas a pas, alè a alè, la col·lectivitat és clau per sembrar l’esperança al cos de qui invoca la pluja.

Avui, però, les col·lectivitats ja no són només humanes. El canvi climàtic també el pateixen els arbres, els bolets i els llangardaixos. I les granotes. Si en teniu cap dubte, pregunteu-li a la granota que fa de mestre de cerimònies d’aquesta dansa de la pluja contemporània que ocupa les places de Terrassa. O millor encara, no pregunteu, aneu-hi i deixeu-vos portar pel ritme i la màgia del ritual. Totes les criatures, grans i petites, terrestres i aquàtiques, hi esteu convocades.

Granotes al cel, aigua a la terra és un conjur per regirar els elements d’un món capgirat, i tornar-los a posar a lloc. Com a espectacle, confia en la força que sovint no sabem que tenim, i la invoca a través del moviment, de l’humor i de les ganes d’afrontar la vida amb energia i optimisme. Perquè el pitjor no és la sequera, sinó el desànim.

En un TNT més obert a les places que mai, no hi podia faltar aquesta peça lluminosa i contundent, que només és possible amb la presència del públic i les seves ganes de ballar. Però no ens avancem. Deixem que les ganes de moure’s vinguin de mica en mica, com la pluja, que comença amb un xim-xim subtil i acaba amb un ruixat.