Berlín, 1987. Otto Sander reposa el cap a l’espatlla de Bruno Ganz mentre contemplen la immensitat de la ciutat als seus peus: una ciutat en blanc i negre a les acaballes de la Guerra Freda, on la cobdícia i la solitud conviuen amb els actes més genuïns de generositat i tendresa. Per als dos àngels protagonistes de la pel·lícula de Wim Wenders, la condició angelical es tradueix en una manera molt concreta d’estar en el món: observar, però no participar.

Per a la María Jurado, la figura de l’àngel està cada dia més present en l’ideal de les societats contemporànies: diàfan, resolutiu, sempre bondadós i disponible, i desproveït de desitjos propis o atributs identitaris. Angelical és un solo escènic que s’interroga críticament sobre l’àngel com a figura ambigua i problemàtica, i com a condensació de tota una sèrie de valors (harmonia, puresa, perfecció) que, paradoxalment, com més avança el pessimisme, més sembla que es tornen a posar de moda. 

I és que, avui en dia, la fe no només mou muntanyes, sinó també molts diners. D’on ve el desig de creure en imatges de salvació o transcendència? Què ens fa voler ser àngels? Què en fem de tot el que no encaixa dins d’aquest marc, com el cos, la contradicció, el fracàs o la violència?

Tot fent ús de les seves eines plàstiques i performàtiques, i amb la complicitat del seu equip artístic habitual, la María s’acompanya d’una constel·lació de referents filosòfics per construir un univers a escena, entre els quals trobem Walter Benjamin, Simone Weil o Julia Kristeva. A través seu, la peça trama un discurs sobre allò angelical, no des del misticisme religiós, sinó des de les problemàtiques del món contemporani i les seves contradiccions. La peça que en resulta hibrida imatge, cos i pensament, tal com també fan la María García Vera (La Vía Láctea) o ATRESBANDES (Impossible imaginar res).