18a edició del festival d’arts vives i nous formats de Terrassa

L’arc de Sant Martí és un fenomen òptic que invoca bellesa en ple desordre. Pot aparèixer en qualsevol moment i travessar qualsevol cel de manera imprevista. Proporciona un enigma: no se sap quan ni on surt, tampoc la seva duració. Però quan es fa visible, ho fa amb obstinació. Qui el veu, sap que el tornarà a veure. Per aquests motius i potser per algun més, aquesta és la metàfora que aquest any ens explica i ens afirma. Des del festival TNT, volem oferir un marc de resistència, de resistència optimista, un espai de confluència on venir a pensar, a assossegar-se, a recuperar la sensibilitat anestesiada, a explorar el que es fa tan difícil de comprendre o a contemplar el que se’ns havia oblidat que existeix. On trobar l’alegria? On trobar la bellesa? On l’esperança? No són preguntes senzilles en aquests dies.

 Enguany, una bona part de les peces que conformen la programació van a càrrec d’artistes que pensen l’escena com un camp des d’on reflexionar, de manera pràctica, sobre els problemes més candents del món contemporani. Així, en un terreny híbrid que mescla performance, cinema experimental, coreografia, llum, antropologia o teatre d’objectes, entre d’altres, trobem cinc treballs que mostren una clara preocupació sobre les imatges. En temps de superabundància, servitud i dependència cap a elles, ens preguntem com aquestes influeixen en la configuració de la nostra subjectivitat. Les imatges se’ns mengen, sí, però la creadora i pensadora Marta Azparren encara va més enllà: podem arribar a alimentar-nos d’elles en un sentit fisiològic a la manera de les artistes de la fam del segle XIX? La coreògrafa Núria Guiu també impartirà una conferència performativa —gènere molt present en la programació d’enguany—, on parlarà i posarà el cos per entendre l’afectació corporal de les xarxes socials aprofundint en els vincles entre cos, digitalitat i poder. El col·lectiu Serrucho ens invita, com sempre, a practicar una mirada més lenta sobre les imatges, que les posarà en escena (i en streaming) com si fossin objectes. Imaginem el que veiem? Veiem el que imaginem? Són propostes que ens permeten qüestionar-les i, inclús, fer-les desaparèixer, com proposa la Maria Jerez, qui navegarà en la foscor que alhora invoca al misteri. També Macarena Recuerda, en un dels seus exercici d’imaginació, ens invita a fer desaparèixer la imatge tot desplegant un collage sonor.  

De la imatge com a element d’estudi i no com a eina, passem a l’ús de la paraula com a productora d’espai i realitat, i no com a representació. És a dir, la paraula dita per a que l’espectador l’habiti amb la seva pròpia memòria. En aquest sentit, destaquen les creacions de Javier Hernando i l’argentí Martín Flores Cárdenas, fràgils i despullades, que es conjuren a favor dels vincles que ens permeten, si no canviar el món, sí resistir-lo o intervenir-hi d’alguna manera. El primer furga en els gestos de rebel·lia poètics i polítics del passat, el segon en l’amistat, un dels grans refugis que ens queden. També l’Eduard Olesti, poeta, dramaturg i escriptor d’una generació que ja ha nascut amb la realitat televisada, ens relatarà el seu viatge fallit (com no) a Iugoslàvia, concretament a Srbrenica. Sobre la recerca incansable, el viatge i el fracàs com a gest poètic i polític, investiguen Los detectives en un nou capítol de la seva sèrie que transporta les novel·les de cavalleria al món contemporani. 

Les propostes més desafiadores i provocadores de la programació van a càrrec de quatre joves coreògrafes que, amb bones dosis d’humor, aspiren a transformar o a subvertir la mirada (i no només) a través d’allò més grotesc i extravagant. La Sara Manubens es serveix del codi del cinema de terror més trash per indagar en la identitat trans-travesti. La Mathilde Invernon s’apropia de la masculinitat tòxica per crear un cos còmic i pertorbador. La Júlia Irango apel·la a la “mamarratxa” com un ésser juganer, mutant i vulnerable que es mou per amor. I la Laura Morales investiga també sobre l’amor a través de la ramaderia, o qui sap si a l’inrevés. 

En el nostre afany de proposar un TNT KIDS estimulant, acollidor i divers, aquest any totes les activitats seran gratuïtes, a la Plaça Didó, i dirigides a un públic molt ampli: criatures, joves, adolescents, persones adultes i, en general, totes aquelles amb ganes de divertir-se, de moure’s i de ballar. Comptarem amb CreaMoviment, que ens proposa una instal·lació on el joc i la imaginació son protagonistes. Amb un concert a càrrec de Tronco, un grup que interpreta cançons aparentment lleugeres, juganeres però que admeten moltes capes de lectura. I, finalment, la Mar Garcia i el Javi Soler crearan un espai guiat on poder cantar i ballar de manera desacomplexada, alliberadora i col·lectiva.   

Convertir l’espai públic en espai de joc és un dels nostres objectius, com també ho és ressignificar els espais quotidians que travessem cada dia, incitant a una mirada renovada que fugi dels automatismes als que ens condueix la quotidianitat. En aquesta línia, la companyia Ça Marche presenta una de les propostes més vistoses de la programació, una espectacular instal·lació que ofereix la possibilitat de veure (i viure) un incendi de ben a prop, emulant una de les forces destructores i creadores més hipnòtiques de la naturalesa. Abans de l’incendi, una explosió a càrrec de la coreògrafa suïssa Melissa Guex, qui ofereix una mena de rave unipersonal que invita a un trànsit col·lectiu en aquest moment de depressió generalitzada. I durant tot el festival, es podrà accedir a Sirenes i robots, la instal·lació a càrrec del duo vocal Tarta Relena i l’oceanògraf Joan Llort, una aproximació a l’estat del mar Mediterrani a través de la ciència i l’art. 

Escrivia María Zambrano a Claros del bosque que l’arc de Sant Martí resplendeix “abans que a dalt als cels, a sota entre la foscor i l’espessor, creant així un imprevisible clar propici”. El clar al bosc, com l’arc de Sant Martí, no es busca sinó que apareix, es revela, apel·lant a un sentir primigeni i intuïtiu que, normalment, oblidem. L’arc de Sant Martí és aigua, és llum, és un pont entre allò visible i allò invisible. És efímer, és fràgil, és potent. També és una insinuació. Quan va ser l’últim cop que en vas veure un?

– MARION BETRIU, directora del TNT