17a edició del festival d’arts vives i nous formats

L’absència d’imatge en el cartell d’aquest any és una reivindicació: davant l’excés, un fos a blanc. La terra erma de la imaginació congelada diu el filòsof “Bifo” Berardi en referència a la naturalesa dels nostre dies. I aquí la nostra invitació a imaginar, a capbussar-nos en un món menys prescriptiu, menys controlat, on invocar conceptes relliscosos com inestabilitat, desordre, caiguda, on abandonar-se a un estat menys racional i menys narcisista. Siguem realistes, imaginem l’impossible, podríem escriure a la manera de les reivindicacions del maig del 68. No ens trobem en la mateixa situació, però creiem en la potència del gest, encara que sigui petit, i en l’expansió cap a indrets que no apareixen a simple vista. Ens trobem en un moment d’involució difícil d’ignorar. Així que no ens queda una altra: a mode de manifest, aixequem una bandera blanca. 

Les artistes que conformen la programació d’aquest any també aixequen les seves banderes i comparteixen les seves creacions, que destaquen per ser especialment íntimes i profundes, nascudes d’una inquietud molt personal. Creacions, però, que fugen del solipsisme i que persegueixen entroncar amb un dolor més ampli, que transcendeixi el seu jo. Algunes expressen malestars contemporanis, d’altres la necessitat de referir-se a allò que el llenguatge no conjura, totes són una resposta a un present difícil de descriure. És possible que, en veure-les, sentim incomoditat, entusiasme, commoció, desconcert, (des)identificació. N’hi ha per triar: l’important és sentir. 

D’aquí que la programació estigui travessada per la idea de dol i algunes propostes assagin modes d’afrontar una absència, una ruptura, o una crisi. D’entrada ens trobem amb les propostes que corresponen a les artistes més úniques i irreductibles de la programació: la Katerina Andreou, la Nuria Corominas, l’Alberto Cortés, la Gaya de Medeiros, la Rosa Romero i la Inés Sybille Vooduness. Sis propostes radicals que, a través del cos i la paraula -sempre poètica- tracten de respondre al col·lapse, amb humor però també amb ràbia i dolor. Un dolor, però, que al ser invocat i compartit s’atenua. Des de l’escena s’invoquen mares, pares, amants, mestres, ancestres, cultures i mites, s’invoca tot allò que ens configura i desfigura. I el dol llavors es revela com una pràctica que vol ser crítica i col·lectiva, gairebé una curació. 

Com si nasqués un afluent de la idea central que és el dol, podem trobar algunes propostes que escapen de la representació i que inventen noves maneres de redistribuir el saber i l’aprendre, que narren l’inefable, que aspiren a desprogramar els sistemes operatius que operen en nosaltres, a permetre que les coses deixin de ser com sempre han estat. Aquí presentem les conferències performatives del Norberto Llopis i la Brigitte Vassallo, la peça confessional del músic Nilo Gallego, i l’última proposta del Conde de Torrefiel, que ens convida a deixar de mirar, fidels a la seva obstinada recerca sobre com ha de ser el teatre del futur. 

Moltes de les propostes esmentades fan ús de la poesia entesa com allò obert, que multiplica interpretacions i desig, que perd en definició però guanya en revelació. Propostes eminentment plàstiques que reflexionen sobre qüestions existencials de la condició humana. Parlem del col·lectiu basc Tripak, de Park Keito o de Monte Isla. 

Els nous formats també són presents en diverses propostes. Comptarem amb dues instal·lacions que es podran veure durant tot el festival. D’una banda, el col·lectiu portuguès Teatro do frio presenta una instal·lació immersiva, una selva efímera creada amb les plantes domèstiques de la ciutadania de Terrassa. De l’altra, Jou Serra, en caure el sol, presentarà al pati de la Casa Soler i Palet una espectacular instal·lació lumínica feta amb un feix de làser projectat cap al cel, i que se sustenta en una investigació sobre llum i gènere. També la coreògrafa Marta Izquierdo presentarà en dues places diferents de la ciutat la seva original creació, un solo sobre patins, que vol parlar de la por i la potència que hi ha en afrontar-la. Menció especial mereix l’artista palestí establert a Gran Bretanya Basel Zaraa, qui reconstrueix la seva casa d’infància en un camp de refugiats per explicar-li a la seva filla de cinc anys com és el lloc on va créixer i per què no poden tornar-hi. Un preciós exercici de memòria, íntima i col·lectiva, per a un sol espectador, que evoca un dels conflictes més aberrants dels nostre dies. 

Seguim treballant amb l’espai de creació terrassenc El Corralito CAA mitjançant una col·laboració que s’enriqueix edició rere edició, i que vol ser plataforma de creació local. Aquest any presentarem els processos creatius de dues artistes joves i emergents, amb propostes especialment singulars i molt connectades amb el caràcter de l’edició d’enguany: la Maria Jurado i l’Elena Carvajal. 

Aquest any el TNT KIDS va de la mà de dues brillants artistes que s’acosten a un públic familiar des de propostes que originàriament no hi estaven pensades: la Laia Estruch i Le Parody. La Laia Estruch presenta una escultura feta amb materials inflables inspirada en els parcs infantils que estarà exposada durant tot el festival. Tindrà dues activacions; una d’elles dirigida a famílies que vulguin experimentar amb la veu i amb el material. Le Parody oferirà un concert intergeneracional com a clausura del festival diumenge al matí: el prellançament del seu nou disc, que persegueix el folklore del futur i que es pregunta per les celebracions que seguirem fent quan el món ja no sigui el que és. 

Les peces que podrem veure enguany són com la llum encesa d’una espelma quan ens hem quedat a les fosques. Una llum fràgil, tremolosa i nua, que crea ombres i difumina contorns, però que ens permet avançar en la foscor perquè ens diu on som, per on podem caminar, què tenim al nostre voltant. De vegades són camins que espanten, altres il·lusionen, intriguen, diverteixen o incomoden. Quasi sempre son pistes, indicis, respostes. En aquesta època de manca d’idees, d’imaginació congelada, i de paràlisi per sobresaturació, l’art pot ser un acte d’imaginació radical. 

Marion Betriu, directora del TNT