Quan comença una guerra? On comença, i on acaba, la responsabilitat sobre un conflicte armat? I, sobretot, on comença, i on acaba, l’afectació que produeix sobre les vides? Procedents, respectivament, de Lituània i Bielorússia, l’Agniete Lisičkinaite i l’Igor Shugaleev han vist com la invasió russa d’Ucraïna capgirava la seva vida i la seva carrera artística. Bielorússia va facilitar la invasió, mentre que Lituània es va alinear amb la defensa d’Ucraïna. El diàleg que s’estableix entre els dos creadors és inimaginable en l’esfera política.

I tanmateix, la política és inseparable de la vida, com demostra aquesta peça directa i contundent sobre el risc, la llibertat i les diferències. Si les arts en viu es fonamenten en la presència, a Clap & Slap aquesta està distorsionada per una amenaça bèl·lica que ho embolcalla tot. Com si les paraules no es poguessin dir del tot, perquè la lògica falla, ni els cossos hi poguessin ser del tot, perquè una força invisible els desplaça. L’Igor es va veure obligat a abandonar Bielorússia a causa de la persecució política, mentre que l’Agniete va adoptar el compromís de no col·laborar amb artistes russòfons.

Aquesta peça es planteja com sostenir un món que s’ha esquinçat i que s’ha fet, bàsicament, insostenible. L’intercanvi físic i verbal entre els dos cossos és com un joc d’equilibris que busca el punt d’anivellament perdut. Amb una implicació corporal creixent, tota la peça es balanceja entre la quietud i la deflagració, tot donant lloc a un estat d’imminència i perill que es filtra en cada paraula que es diu.

Perquè una de les coses que la guerra destrueix primer és el sentit que donem a les nostres paraules i accions, fins a fer-nos-les tan estranyes que es fan irreconeixibles. L’atemptat violent contra la nostra llibertat també protagonitza Volvamos al baile, on la coreògrafa valenciana Inka Romaní recupera els fandangos prohibits durant el franquisme.