Parlar. Escoltar. Reconèixer. Obeir. Des de l’antiguitat, el llenguatge ha estat una font de poder i autoritat. Descriure el món ha estat inseparable de posseir-lo. I aquesta manera de delimitar i controlar la realitat sempre ha estat característicament masculina. Aquesta és la dimensió del discurs: una construcció de sentit que declara la seva pròpia lògica, la seva pròpia veritat. Hi ha discursos esculpits en marbre, escrits en or, o brodats en vellut. Però hi ha altres tipus de discursos?

Després de presentar Soy un baile fa dos anys, la gaditana Rosa Romero torna al TNT com a artista resident, amb el desig d’investigar altres maneres de teixir sentit i crear comunitat des d’una mirada feminista, alhora vulnerable i empoderadora. Si el discurs hegemònic privilegia la paraula i la lògica, la Rosa s’interessa pel so inarticulat, pel gemec, pel crit, pel balbuceig; en definitiva, per totes aquelles formes d’expressió que el discurs hegemònic menysprea i condemna a la categoria de soroll.

És en aquestes formes excloses, impures, que la Rosa busca el seu propi discurs, un discurs que no se sosté en el significat sinó en la sonoritat i en la corporalitat. Perquè la despossessió de la paraula no implica necessàriament la mutilació de la veu. Tot i que Lady Macbeth o Antígona no gaudeixin del gran final tràgic dels seus homòlegs masculins, l’últim crit que profereixen des de fora d’escena també és un discurs.

La Rosa, formada en la tradició del flamenc, té clar que el silenci imposat de la dansa clàssica és antinatural; que el cos sempre balla acompanyat de quejíos, de respiracions, d’interjeccions. I, tot i no ser un espectacle flamenc, El discurso adopta el seu ritme i energia per construir una presència vibrant a escena que es pregunta com i des d’on narrar-se. En aquesta mateixa edició del TNT, l’Aurora Bauzà, en Pere Jou i en Jou Serra també defugen la tirania de les paraules a La luz del lobo no pesa, mentre que l’Inka Romaní (Volvamos al baile) aprofundeix en els cossos com a portadors de memòria.