Imagina que estàs llegint aquest text, que et demana que imaginis que l’estàs llegint. Imagina que, per algun motiu, has tingut curiositat pel nou espectacle d’ATRESBANDES, i que potser encara en tens. Imagina que la teva curiositat creix a mesura que llegeixes, o potser no és ben bé que creixi, sinó que va prenent una forma més definida, més fàcil d’imaginar. Imagina poder imaginar la propera paraula que llegiràs, i després de la següent paraula, la següent, i així successivament, potser fins que passin un parell de dies. Ara imagina que seus en una butaca del Teatre Alegria, i que just es fa el silenci previ a que comenci Impossible imaginar res, un espectacle que–imagina que ho has llegit en aquest text que estàs llegint–diuen que va de la impossibilitat d’imaginar. Impossible imaginar res.

Ara imagina el contrari: imagina que el que és impossible és deixar d’imaginar: impossible imaginar res. El títol encara funciona, i així és més fàcil imaginar-ho. Imagina que ets dins d’una cova, en algun passat remot abans i tot de la fundació d’Ègara, i que al teu voltant tot és fosc. En la foscor, algú encén una flama i explica una història. En la foscor, sempre hi ha algú que explica històries. I mentre imagines tot això, la persona que tens al costat et tusta el braç perquè t’estàs adormint.

Impossible imaginar res és un espectacle fortament visual i especulatiu, que ens convida a transitar per una sèrie de quadres escènics que es plantegen una pregunta: Podem imaginar el futur sense pessimisme?

La peça es gronxa a la corda fluixa entre imaginació i realitat, des d’on arrenca un joc d’anades i vingudes entre la immediatesa més concreta i la imaginació més desbocada. Tot plegat, amb la senzillesa, contundència i sentit de l’humor que caracteritzen les peces d’ATRESBANDES: una economia imaginativa de mitjans que converteix el teatre en un joc en temps present, i que també trobem en les propostes d’Elena Carvajal, Quim Bigas o María García Vera.