Diuen que el més difícil és començar. Però també diuen que cada cop perdem més ràpid l’interès. La capacitat mitjana d’atenció ja no dura més d’uns segons, i això que avui tenim més estímuls que mai abans. Els llibres s’acumulen en piles sense llegir, com les muntanyes de notícies que no tenim temps d’assimilar. Per on comencem?

Podem començar per Kim Basinger. O per Carlos Jesús. Podem començar per un poll que viu dins d’una perruca. Podem començar per una espatlla que carrega un objecte. O podem començar pel començament, com recomanava Aristòtil. Però què és el començament? Si el començament es troba a l’extrem oposat del final, no és lògic suposar que el començament no s’hauria d’acabar mai?

Mantenir-se en el començament és la premissa amb què la María García Vera arrenca aquest espectacle que es podria explicar com una conferència performativa, com un solo, com un assaig o com una astracanada humorística, però que potser simplement és millor no definir de cap manera. A través del cos, la paraula i una imaginació exuberant, la María salta de començament en començament, des de l’inici d’una idea a l’inici d’un camí, d’una acció o d’una emoció. La peça defuig la solemnitat i se sent còmoda en la improvisació i la immediatesa, en un espai compartit que ens pot fer riure, ens pot fer pensar o, fins i tot, ens pot despertar l’impuls de començar alguna cosa.

Després d’estrenar la segona part de Les Chevaliers al TNT de l’any passat amb la companyia Los Detectives, la María presenta una peça personal, intel·ligent i inclassificable, farcida de connexions improbables i de temptatives de trobar un camí, ja sigui màgic, telepàtic o extracorpori, que ens alliberi de la deriva. L’atenció per l’ara i aquí i la preocupació per l’excés d’informació que ens immobilitza ressona també amb Impossible imaginar res, d’ATRESBANDES, o amb El discurso, de Rosa Romero.