Què veurem, futbol o dansa? La resposta no és tan senzilla… Totes dues coses, o potser més i tot. En Checho Tamayo transforma el futbol en dansa, i la dansa en futbol, i ens convida a anar més enllà dels estereotips i les dualitats.

Durant anys, en Checho va ser futbolista al seu país natal, Colòmbia, amb una carrera esportiva que el va portar als Estats Units, a Mèxic i a Espanya. El que ningú es podia imaginar veient-lo jugar a l’estadi de Medellín era que, uns anys després, traslladaria les seves inquietuds i la seva manera de jugar al llenguatge de les arts vives. Tot i que potser no ens hauria de sorprendre tant; al capdavall, tant la dansa com el futbol són formes no només d’expressió corporal, sinó també maneres de comunicar-se, de fer comunitat i de construir un sentit en comú. Ningú balla ni juga sol.

El futbol i la dansa són dues activitats que no només semblen oposades, sinó que de vegades també sembla que expressin maneres contràries d’entendre el món: què és masculí i què femení, què és bell i què vulgar, què és valent i què delicat. Però i si, en realitat, no fos així?

En paraules d’en Checho, la necessitat de fer aquesta peça ve de ben endins; com passa amb tants altres nens, el futbol va ser l’únic mitjà expressiu que el seu context natal li va oferir. I, com tants altres migrants, va acabar descobrint en el futbol una forma de travessar fronteres, de transcendir les diferències geogràfiques i d’explorar-se a si mateix. Oxímoron és tota ella una peça que travessa fronteres: entre allò artístic i esportiu, allò femení i masculí, allò propi i aliè, allò erudit i popular.

Pensada per acollir tots els públics, Oxímoron és un solo que flueix amb naturalitat a través del dualisme, i que es planteja la dansa com a possibilitat de diàleg, una línia de recerca que també trobem a Zero de Manuel Rodríguez, o a Clap and Slap d’Agniete Lisičkinaite i Igor Shugaleev. En aquest cas, el diàleg s’obre també a alumnes del Club de Fubtol Poble Nou, que participaran al taller El calentamiento.